ELS FRACASSATS

L’home que passats els trenta fa servir l’autobús per desplaçar-se cal que es consideri a sí mateix un fracassat. Aquesta frase s’atribueix normalment i per error a Margaret Thatcher, però qui la pronuncià fou en realitat Loelia Lindsay, filla del primer baró de Sysonby i tercera esposa del II duc de Westminster. Les paraules de l’adinerada senyora s’han d’entendre com sonen: un menyspreu extrem de la frívola aristòcrata per l’esforçat ciutadà comú que es movia en transport públic. Un usuari del bus o del tren no era, a ulls de la dama en qüestió, res més que un subgènere embrutit de persona que tenia allò que es mereixia. Algú que mereixia ser humiliat per la seva incapacitat o falta de voluntat per treure profit de la societat de consum, procurar-se un automòbil i escapar de les incomoditats del transport col·lectiu.

Si avui recordem aquest aforisme no és per un caprici formalista. Ho fem més aviat per referir-nos a d’altres fracassats que ens són més propers pel que fa al lloc i al temps. El lloc és aquí, el temps avui i els fracassats som nosaltres. És aquesta una afirmació realista i gens hiperbòlica. Doncs d’humiliació i tracte vexatori s’ha de qualificar el que ve succeint amb el servei ferroviari de Catalunya des de fa ja dècades en els serveis de rodalies i regionals. Les icòniques imatges d’aquests dies, amb passatgers saltant dels vagons o esperant estoicament en andanes atapeïdes fins a posar en risc la seva seguretat, s’han d’entendre simbòlicament com el que són: la derrota sense pal·liatius del ciutadà ordinari carretejant la seva trepitjada dignitat entre les vies.

No es tracta en aquesta ocasió d’una humiliació de prestància aristocràtica, com la que infligia amb el seu desdenyós comentari la senyora Lindsay als seus compatriotes. Un menyspreu que, al menys en el seu cas, era coherent amb la seva rància i classista visió de la societat. La humiliació que se’ns dispensa a nosaltres ve en canvi embolicada de grans proclames d’exaltació igualitària i de l’elogi de les virtuts cíviques dels qui són usuaris del transport públic. Els poders públics els consideren de paraula herois de la modernitat –conscienciats amb el medi ambient, solidaris, compromesos, etcètera–, però els menyspreen a través dels fets dispensant-los-hi un tracte indigne.

No és aquest un passar llista a sigles, partits o governs del passat o del present. La degradació del servei ha estat un procés tan llarg i continuat que no es atribuïble a ningú en exclusiva. Un abandonament tan generalitzat només pot endossar-se a una falta de respecte de vocació transversal cap a l’administrat i a les seves necessitats més bàsiques de mobilitat. La senyora Lindsay insultava volent-ho fer, però les nostres institucions han acabat fent el mateix per deixadesa, incompetència i manca d’empatia. El resultat, amb voluntat feridora o sense, és coincident: els qui viatgen en tren regional o de rodalies a Catalunya el 2025 són, com els anglesos als que es referia Lindsay, uns fracassats. Aquest és el missatge factual que se’ns fa arribar des de fa dues dècades, amb independència dels discursos que es pronuncien per a ensucrar una realitat tan lamentable. Se suposa que aquest despropòsit és reversible. Que les inversions que s’executen i s’executaran a les vies del tren catalanes li donaran la volta al servei com si fos un mitjó. La promesa és que en uns anys l’aire civilitzat i la imatge del progrés estaran de tornada i que no només l’alta velocitat estarà a l’altura del segle XXI. Però perquè això fos possible, en primer lloc hauríem d’estar segurs que ja hem tocat fons. I els dubtes són més que raonables en aquest punt. Doncs la degradació no afecta únicament a la puntualitat dels trens, la fiabilitat de les infraestructures o el número insuficient de combois.  

Tan o més greu és l’ambient que ha anat ­apoderant-se d’estacions, andanes y vagons després de tanta deixadesa, abandonament i negligència. D’estar encara viva, Lindsay seria una dona d’allò més ­contenta. L’escolto dins del meu cap: My darling , veus com tenia raó? Fracassats! 

                   Josep Martí Blanch a la vanguardia.cat