EL TREBALLADOR NÚMERO 371

Francisco Wichter, un dels últims jueus supervivents de la llista de Schindler, va morir als 99 anys a Buenos Aires. Nascut a Polònia el 1926, Wichter va arribar a Argentina en acabar la II Guerra Mundial, en què va perdre els seus pares i els seus cinc germans, víctimes del nazisme. Wichter va passar per diversos camps de concentració, però va salvar la vida per haver entrat a treballar a la fàbrica de l'empresari alemany Oskar Schindler. El seu nét Tomàs va informar de la seva mort a través d'un breu text als seus familiars difós pels mitjans locals: “T'explico que va morir el meu avi, que va dedicar gran part de la seva vida a explicar la seva història i llegat. Si la seva mort serveix per reflotar la seva història, sigui benvingut”.

Wichter va créixer en una família jueva en un petit poble de Polònia. Els seus pares ho van cridar Faivel, un nom que a Argentina va reemplaçar per Francisco. El seu pare era sabater i de la seva infància li agradava recordar els jocs compartits amb els germans Hanka, Rosa, Zlota, Sara i Elías. El món que coneixia va acabar de manera abrupta quan tenia 13 anys. “Havia de començar el col·legi l'1 de setembre. Volia començar el col·legi. Però era el 1939. Hitler va envair el meu país. I el món va entrar en guerra”, va recordar en una entrevista amb el diari Clarín.

Aquest supervivent de l'Holocaust va explicar que va arribar a la fàbrica de Schindler des del camp de Plaszow, on havia corregut la veu que un empresari volia muntar una fàbrica de municions a la ciutat txecoslovaca de Brünnlitz. “Els presoners de Plaszow estàvem catalogats com a obrers metal·lúrgics i, juntament amb els jueus que ja treballaven per a ell, vam ser inclosos en una llista de gent que se n'aniria cap allà. Ens vam convertir en la Llista Schindler: homes i dones a qui el destí tenia previst un respir enmig de l'infern”, va relatar. Va ingressar a la fàbrica a la tardor de 1944 com el treballador número 371. Les condicions eren les mateixes que les de qualsevol lloc que albergés obrers jueus en aquell moment: treball forçat i sense cap pagament. Però el comportament de Schindler i la seva dona Emilie els distingia. Wichter va detallar que no tenien nom ni roba pròpia, però menjaven bé, no passaven gana ni patien maltractament. “Sempre teníem calefacció i aigua calenta, fins i tot a les habitacions col·lectives on dormíem. Emilie se les arreglava per aconseguir remeis per als malalts. No hi havia gaires morts, però quan en passava alguna es feia un enterrament a la nit, en un cementiri catòlic, amb la mínima legitimitat d'una cerimònia. Poder donar una sepultura, encara que no fos jueva però almenys humana, era reparador”, va explicar.

Segons el testimoni de Wichter, el mig any que va treballar per a Schindler, amb prou feines van fabricar un vagó de bales, que va ser tornat. “Hi havia més gent que llocs reals de feina. Érem gairebé 1.300 jueus per alimentar i també hi havia unes tres-centes boques més, entre els russos i polonesos que constituïen la planta assalariada del camp”, va recordar. Schindler va aconseguir burlar les inspeccions periòdiques dels alts comandaments nazis i es va guanyar el favor amb l'enviament de regals i la invitació a sopars de menús extravagants. Wichter mai va oblidar el 7 de maig de 1945. Els Schindler van reunir tots els obrers al pati de la fàbrica i van encendre la ràdio. Allà van escoltar el llavors primer ministre del Regne Unit, Winston Churchill, anunciar la rendició incondicional d'Alemanya. “Oskar ens va agrair l'esforç que tots havíem fet per sostenir la seva fàbrica, ens va informar que la tancava i que, a partir de llavors, cadascun de nosaltres era lliure. Travessem la porta de sortida amb emoció i por”, va recordar. Se'n va anar de Brünnlitz una setmana després de la fi de la guerra. Després de contraure matrimoni amb Hinda, una altra mongeta supervivent de l'Holocaust, els recent casats es van embarcar rumb a Buenos Aires. Wichter va començar en aquesta ciutat una nova vida com a rellotger i va formar una família de dos fills, sis néts i vuit besnéts.

Va mantenir ocult el seu passat fins a veure'l reflectit a la pel·lícula de Spielberg, La llista de Schindler, estrenada el 1993. “Una nit, vaig sortir al carrer a buidar-me, perquè no podia dormir. La pel·lícula estava a la meva memòria repetint i repetint”, va dir al diari La Nación. En aquell moment va prendre la decisió d'explicar la seva pròpia història. La va explicar als mitjans i en un llibre: Onzè manament: testimoni del supervivent argentí de la llista de Schindler, publicat el 1998. Des d'aleshores, va dedicar els últims anys de la seva vida a donar testimoni.