LA GUERRA AL COS DE LES DONES

Les violacions i les tortures sexuals es disparen al Congo amb l’avanç dels milicians rebels de l’M23. Son dones a Kibu, a l'est del Congo, en una zona avui en guerra per l'aixecament de la milícia M23. Les dones treballen al camp i quan s’allunyen de les viles són presa fàcil dels soldats i els rebels. Xavier Aldekoa a la vanguardia.

Aquesta crònica comença sense paraules i un horror desconegut. La Noma és la més jove de l’habitació del centre hospitalari, on una vintena de dones omplem l’espai i es reparteixen entre els llits i el terra. La Noma és la més jove, però no s’aguanta dreta. La jove, de 15 anys, recolza els braços en una taula i amaga el cap entre els braços com si volgués dormir una mica. Com si volgués fugir del món. “No parlarà. Des que tot va passar, no ha dit res, va arribar molt malament”, explica una infermera. I la dona tindrà raó: la Noma no pronunciarà cap paraula mentre les seves companyes expliquen una per una com homes armats les van violar sense pietat. Cadascuna amb detalls diferents, amb autors diferents, amb el mateix dolor recent.

Totes han estat violades les últimes 24 hores. De tant en tant, la Noma aixeca el cap per bufar suaument mentre estreny les parpelles tancades. Li fa mal. I en aquest gest, i en un silenci enganxós que en realitat és un crit sord, es condensa l’horror d’una guerra al Congo que assalta com mai el cos de les dones.

Els experts i els professionals sanitaris del país, acostumats a la violència sexual durant anys, alerten de l’alarmant onada de violacions que castiga l’est congolès les últimes setmanes després de l’avanç del grup rebel M23. En Fabien, director d’un centre hospitalari a prop de Bulengo, al nord de Goma, demana anonimat per desfogar-se. “Fa 20 anys que treballo aquí i no havia vist mai aquests nivells de crueltat ni aquesta quantitat d’agressions en tan poc temps. És una localitat petita i cada dia ens arriben entre deu i quinze noies violades per homes armats. A unes quantes els han ficat ampolles trencades o ganivets per la vagina. És horrible”. El sanitari fa una pausa i fixa la mirada, com si calculés si pogués afegir terror al que acaba de dir. I pot: “Ahir va arribar una nena d’11 anys que van violar quatre homes davant de la mare, a qui també van agredir després. És macabre”.

Les xifres no aconsegueixen incloure la magnitud del que es percep després de parlar amb desenes de dones en diverses localitats al nord de Goma. I les xifres són escandaloses.

Les Nacions Unides, per exemple, van denunciar que la setmana després de la invasió de Goma per part dels rebels tutsi, avalats per Ruanda, es van reportar 572 casos de violació a la ciutat, 170 a nenes. Diverses organitzacions humanitàries també van assenyalar que, durant l’evasió massiva de presos de la presó de Muzenze en què van fugir 4.000 reclusos després d’incendiar les instal·lacions, 165 presoneres van ser agredides pels reclusos que s’escapaven. N’hi ha més. Metges sense Fronteres fa mesos que adverteix que, a mesura que l’M23 avançava pel nord de Kivu, les violacions es disparaven (17.000 el 2023 i 38.366 el 2024 només als seus centres), però amb les xifres no n’hi ha prou per dibuixar la realitat en un territori caòtic i a la desbandada.

L’exigència de l’M23 de desmantellar els campaments de desplaçats, que ha significat la fugida sense rumb de centenars de milers de persones, ha disparat la vulnerabilitat de les dones. Els rebels al·leguen que han portat la pau a la regió i, per tant, la gent pot tornar a casa –tot i que moltes viles han estat destruïdes i molta gent no té on anar– i culpen de les violacions els wazalendo, una milícia que lluita amb l’exèrcit del Congo i els seus guerrillers s’amaguen a les muntanyes.

El plor de l’ Angelique, de 42 anys i 9 fills, és una escopinada a la cara d’aquesta mentida. És cert que tant els wazalendo com els soldats de l’exèrcit també són darrere de moltes agressions sexuals. Quan es baten en retirada després de perdre posicions respecte a l’M23, els uniformats protagonitzen pillatges i violacions sense misericòrdia.

L’Angelique no té dubtes sobre els qui la van segrestar a ella i sis amigues durant dos dies per abusar dels seus cossos. “Ens havíem ajuntat set dones per anar a buscar patates dolces al bosc perquè no teníem res per menjar. Ens pensàvem que estaríem protegides, però van aparèixer uns homes armats i van dir que volien celebrar la victòria amb nosaltres. Parlaven en kinyarwanda (l’idioma principal de Ruanda i dels tutsis de l’M23) i deien que ara era el seu moment. Van ser ells”. Durant un dia i una nit, l’Angelique i les sis amigues van ser violades en grup per almenys vuit membres de l’M23, que les van agredir i vexar mentre reien.

La solitud de l’ Angelique en un centre sanitari de Sake, a una hora de Goma, és la prova que les xifres no arriben a entendre el malson perquè moltes víctimes ni tan sols es tracten les ferides. De les set dones violades aquell dia, només ella ha anat a demanar ajuda a l’hospital. “Soc vídua, però elles tenen por de venir o que, si se n’assabenta el marit, les abandoni. Per això no venen”.

Els rebels tutsis de l’M23 van violar 572 dones (170 nenes) en una setmana a Goma.

La kenyana Rebecca Wambui Kihui, experta en violència sexual de Metges sense Fronteres, explica que “la violació es fa servir com una forma de revenja i submissió de l’enemic, que de vegades s’odia perquè és d’una tribu rival. Hem vist casos de violacions en cases davant del marit com a forma d’humiliació. Però hi ha un altre factor clau en un moment de caos com aquest, i és la impunitat. Els autors saben que no ho pagaran”. A la sala on hem començat aquesta crònica, la jove Noma continua en silenci i amb el cap amagat entre els braços. Una infermera li posa la mà amb suavitat a l’espatlla, en un intent de reconfortar-la. Quan nota el tacte de la mà, la Noma s’aparta amb una tremolor instintiva de por o de fàstic, potser, com si volgués que el món la deixés en pau.