"Tu ja ho sabies Ovidi, que és aquest país nostre injust, gasiu i oblidadís amb els seus artistes. A França sense anar gaire lluny, es va acomiadar Charles Aznavour, als 90 anys, i Henry Salvador va gravar discs i va actuar fins als 90 anys, i no va seguir perquè ens va deixar, que sino encara continuaria. Només son dos exemples però en podria afegir molts més, una munió.
He recordat la primera vegada que et vaig escoltar en directe ja fa una pila d'anys a la Faràndula. No en sabia massa de tu i si molt d'en Serrat a qui realment anava a veure. A la primera part vares actuar tú, i a la segona el "nano". I em vaig enamorar de l'Ovidi i de Teresa, tenia Brassens davant meu, histriònic, sorneguer, dominador de l'escenari, aquella figura més aviat menuda s'aixecava immensa mentre sàviament anava desgranant les cançons. Embadalit l'hora llarga que vas actuar se'm va passar amb un sospir, acaba de veure un animal escènic, meravellós, fantàstic, vaig aplaudir-té com no solc fer-ho mai, era la conjunció, la comunió perfecte de la música, la paraula, el mim i l'actor que tú interpretaves sàviament, amb el gest exacte en cada moment i aquell somriure sorneguer i tan especial que tenies. Després...., després a la segona part va sortir en Juanito i em va semblar molt petit i escadusser al costat del que acabava de veure i escoltar, una altra cosa, i mira que m'agradava i agrada en Serrat. He encapçalat el comentari només amb el teu nom, ja n'hi a prou, hi ha altres Ovidis que potser necessiten del cognom per a ser reconeguts, amb tú no cal, ets l'Ovidi...., el meu admirat i malaurat Ovidi."
El temps, la vida i nosaltres fórem molt injustos amb l'Ovidi, que ens va deixar víctima d'un mal lleig que es deia abans un 10 de Març del 1995, tot i que jo diria que es va deixar morir de pena, ningú li volia gravar les seves cançons i gairebé ningú es recordava d'ell. Els homenatges varen arribar més tard, com gairebé sempre, quan ell ja no hi era.
Us deixo, amb l'Ovidi i Teresa que descansen junts al cementiri d'Alcoi..........per sempre. Perdona'm Ovidi pel retard, abans d'ahir s'em va passar l'aniversari de la teva mort, trenta anys és molt de temps, pero ja ho veus Ovidi, encara et recordem.
Realment crida l'atenció que avui surtin tants records i homenatges quan durant molt de temps, abans d'estar malalt, se'l va deixar de banda. No tan sols a ell, a molta gent de la Nova Cançó, més enllà de quatre o cinc. Va haver d'anar a fer cinema per Espanya, una vegada recordo que va comentar que els de la TV3 van anar a entrevistar una actriu que sortia a la peli, crec que era la Sidney Rome, que ara també està oblidada, i ni a ell ni a la Montserrat Salvador, una altra catalana que hi sortia, els van donar ni el bon dia. Passa amb molta gent, al menys sembla que de forma pòstuma se'l recorda, més o menys. I si no t'has mort encara et recorden menys, per cert, qui recorda, per exemple, l'Enric Barbat, que també va morir, però ja vivia retirat a les Illes? Jo havia vist molts recitals amb l'Ovidi, el Barbat i la Bonet, a la parròquia del Carme, aquesta darrera encara ha anat fent a còpia de treballar molt. Durant uns anys, fa molt de temps, per les festes de la Mercè, recordo que es feia broma sobre el fet de què de tota la Nova Cançó ja sols es contractaven dues patums i una patumeta, les patums eren el Llach i el Raimon, i la patumeta, la Bonet, la resta havia desaparegut de grat o per força.
ResponEliminaÉs que fa trenta anys que ens va deixar, crec que l'haurien pogut recordar els mitjans generalistes, encara que em sembla que a Rac1 si en varen parlar. La GUILLERMINA també ha caigut del tot en l'oblit, clar que també ella es va retirar voluntàriament de tot aquest ambient fa temps.
ResponEliminaSalut.
La Guillermina, com dius, es va retirar voluntàriament, suposo que també estava desenganyada, el Pi de la Serra apareix de tant en tant però molt poc. En general aquí, i també a les espanyes, s'és poc agraït amb la gent, més enllà de casos molt concrets i encara gràcies. La Carulla era molt popular però va morir al mateix temps que el Maradona i ja van parlar del Maradona. El Gutiérrez Caba una vegada comentava que enveja els argentins, sembla que allà es recorda molt els actors i cantants. De tota manera el temps passa i les generacions, també. Per exemple, Emili Vendrell va ser popularíssim, mereixeria ser tan recordat com Gardel a l'Argentina, fins fa poc no trobaves ni cançons seves a les xarxes. Hi ha algun cas com el de Nino Bravo o la Cecília, en morir joves i de bon veure també se'ls recorda més, crec. Fa un temps sentia algú dient que si la Monroe o el James Dean haguessin mort vells ja estarien oblidats, gairebé. El que fa angúnia és que un moviment com el de la Nova Cançò acabés com va acabar, fent moixoni, quan no va convenir als qui manaven. Aleshores a les festes majors també van deixar de llogar cantants de protesta i es van posar de moda les Havaneres. Ara hi ha molts grups catalans, no diré que no, no els segueixo gaire però no m'acaben de fer el pes. Potser és l'edat,.
ResponEliminaSense oblidar-nos de Raphael. Mari Trini, una altra oblidada
EliminaLa Núria Feliu va ser un cas apart, en viure i ser molt present al seu barri de Sants.
ResponEliminaJa de jubilada freqüentava els casals d'avis i agrupacions culturals on els recitava poesies.
Eliminajajajaja...ostres, la Guillermina, el Reixach y las bragas de quita y pon ¡ jajaja
ResponEliminasalut
Tanto que decir, pero se impuso el silencio. No importa, tú sigues perfecto, caminando y caminando, buscando esa música que ayude a vivir.
ResponElimina¡Muchas Felicidades!
https://youtu.be/FqXoxs0IGs0?si=K0wy-doMySC4hMpx
Chiloé
Muchas Gracias, acertaste de lleno con la canción.
EliminaOstres! M'espanta veure que ja han passat 30 anys. Cordills!
ResponElimina