El març de 1931, John M. Keynes va publicar un article titulat Mitigació per mitjà de l'aranzel que proposava recórrer a aquesta mesura per a afrontar, des de la Gran Bretanya, els difícils moments dels inicis de la Gran Depressió. Suggeria “uns drets d'importació del 15% sobre tots els béns manufacturats i semi manufacturats, sense excepció, i del 5% sobre tots els articles alimentaris” i algunes matèries primeres, amb exempcions per a unes altres. L'economista britànic incloïa entre els avantatges de la idea una recaptació fiscal important. Arguments recents, veritat?
Poc després Keynes va començar a rectificar: inicialment, constatant que hi havia problemes de fons de competitivitat que no se solucionaven amb aranzels per a, posteriorment, de forma més rotunda, fins i tot escriure que “els aranzels competitius i mitjans més artificials per a millorar la balança exterior d'un país no beneficien a ningú i perjudiquen a tots, si s'apliquen a tot arreu”. Sàvia rectificació que no va aconseguir evitar que en els anys 1930 l'espiral proteccionista devorés l'economia mundial.
Hi ha similituds que poden ajudar a entendre l'entorn en què es va produir la temptació proteccionista de Keynes, entre elles la posició d'una Gran Bretanya que estava ja perdent el lideratge mundial, alguna cosa que costava reconèixer. Una situació que a vegades s'ha anomenat la “síndrome del gegant empetitit”, expressió aplicada en ocasions més recents als EUA.
La resta del món és molt més gran que la primera potència i pot funcionar sense aquest epicentre, com es va demostrar a l'inici del primer mandat de Trump quan la seva negativa a ratificar l'Acord Transpacífic amb altres 11 països de tots dos costats d'aquest oceà no va conduir a la dissolució de l'acord sinó a la seva reformulació operativa sense els Estats Units.
Els “buits” que deixa una potència van sent emplenats per altres associats, i això contribueix al relleu en les posicions hegemòniques. Diversificació i, en el cas europeu, intensificació d'un mercat únic que dista d'estar completat són mecanismes de resposta addicionals a les negociacions, sempre desitjables.
El posicionament inicial de Keynes va cridar l'atenció: un tradicional defensor del lliure comerç donava suport a un proteccionisme generalitzat! En l'actualitat sentim veus sorpreses per la seducció dels aranzels en àmbits de les dretes... una cosa tan cridanera com la intensitat amb què les esquerres han descobert els estralls del proteccionisme. Però, més enllà de les curioses paradoxes que són freqüents en situacions complexes, la principal moralitat del canvi de posició del gran economista britànic, amb lectures molt actuals, és que ratifica el vell aforisme “rectificar és de savis”. Veurem en els pròxims temps quanta sensatesa i saviesa existeix en el lideratge de les grans potències, començant per la fins ara número u, que sembla més aviat estar actuant per a lliscar-se cap a la cessió d'aquesta posició.
Hoy existe el libre comercio que de ellos nos beneficiamos todos, los que exportan, los que importan y los ciudadanos en general.
ResponEliminaLo otro es la autarquía de la que quisimos salir en el 1959.
Esto forma parte de la guerra híbrida, la económica, y no tiene más acabar que la de hacernos volver atrás.
Habremos retrocedido 50 años con las medidas de este tipo.
Salut
Ja es veurà, a Keynes la idea no li va sortir gaire bé, a Nixon Tampoc, i compte que Trump pot patir l'efecte Truss, les rates tecnològiques comencen a abandonar el seu vaixell, sobretot perquè els hi han rascat la butxaca.
ResponEliminaSalut.
El empecinamiento de Trump tiene los días contados, pero no va a rectificar por sabio, lo hará porque no le queda otra a la vista de la debacle económica qué está provocando sobre todo en EEUU, los índices bursátiles americanos han perdido en estos días el equivalente a seis o siete veces el PIB español y Musk ya le pide q entre Europa y EEUU se aplique la tasa cero...Trump no puede ir como elegante en cacharrería , con sus técnicas mafiosas y fanfarronadas varias tal cual ha empezado su mandato porque además de todo, tal cual comenta el artículo ya no es el sheriff de la ciudad, hace mucho q lleva los ojos rasgados. No hay nadie indispensable y menos en el mundo de las finanzas y grandes potencias...pero mientras tanto, todos conteniendo la respiración a ver cómo se desarrollan los acontecimientos...un abrazo!
ResponEliminaDe momento los tiene a todos bailando al son de su música, pero se le está acabando el tiempo, sus socios tecnológicos ya están empezando a abandonar el barco. Esto puede tener un final shakespeariano por lo mucho ruido y pocas nueces
ResponElimina¡Un Abrazo!