A PROPÒSIT DELS JOVES COTITZANTS

El Periódico va publicar fa uns dies una carta d'un lector titulada "Els joves cotitzants som els que paguem les pensions, no el que ells van aportar". Un text escrit per Manuel Pons en què expressa les seves pròpies impressions sobre les pensions i els efectes de la inflació que ha suscitat molta polèmica entre l'audiència. Aquest lector de Badalona reconeix que "us respectem i agraïm el que heu construït" en una carta que amb la qual pretenia fer reflexionar aquells que afirmen que "els problemes dels joves, que els arreglin els joves". A més, Pons adverteix que "ningú se sorprengui si un dia els joves cotitzants optem per tallar les pensions en sec". Podeu llegir la carta sencera aquí.

El senyor Manuel Pons demostra un desconeixement de com funcionen les pensions, ja que aquestes s'han gestionat així des del primer dia, els que cotitzen paguen la jubilació als anteriors, y successivament, a més el Sr. Pons hauria de saber que als pensionistes se'ls descompta un % d'IRPF cada mes. I ja sabem que no hi ha caixa de pensions, ni fons, ni res que s'hi assembli, que les pensions són com una piràmide de Ponzi, però fa molts anys que funciona i seguirà molts més. 

A l'any 2015 17.866.500 treballadors estaven ocupats segons l'enquesta de població activa del segon trimestre. i l'abril de 2025 l'afiliació a la Seguretat Social va assolir els 21.605.800 cotitzants en alta laboral. A més, el Sr. Pons, hauria de saber que els cotitzants anteriors ho van fer durant tota la seva vida laboral, aspecte difícil d'aconseguir en la generació actual.

De tota manera el problema no són les pensions, el problema de la generació actual és que malgrat tenir feina i un sou més o menys digne, un jove no es pugui comprar un pis o pagar un lloguer desmesurat, aquest és el problema que hauria de preocupar el Sr. Pons i que hauria d'atacar de base. Aquesta és la diferència entre l'estat del benestar de la nostra generació i el del malestar de les següents, i aquí hi ha molts culpables, no només l'actual Govern, encara que el problema d'aquest últim és que confon la macroeconomia (que va molt bé), amb la microeconomia que no va gens bé.

Preguntat a Copilot, (que és una mena de servent com el de la pel·lícula de Losey), contesta el següent, però dona també resposta a com solucionar aquest problema: 

"Aquest fenomen s'ha observat a Espanya els darrers anys. L'economia a nivell macro mostra bons indicadors, com el creixement del PIB i la reducció de la desocupació, però a nivell micro moltes famílies continuen enfrontant dificultats econòmiques. Algunes de les causes principals inclouen:

1. Inflació i pujada de tipus d'interès: Tot i que la inflació ha baixat respecte a anys anteriors, continua afectant el poder adquisitiu de les llars. A més, l'augment dels tipus d'interès ha encarit les hipoteques i altres préstecs i ha reduït la capacitat de despesa.
2. Desigualtat salarial: Tot i el creixement econòmic, els salaris reals han disminuït en comparació amb la inflació, cosa que significa que moltes persones tenen menys capacitat de compra.
3. Preus de l'habitatge: L'habitatge continua sent un problema greu, amb preus que han augmentat de manera desproporcionada respecte dels ingressos dels ciutadans.
4. Condicions laborals: Encara que l'ocupació ha crescut, moltes persones tenen feines precàries o amb salaris baixos, cosa que dificulta l'estabilitat econòmica.

Copilot - Aquest contrast entre la macroeconomia i la microeconomia és un repte important per a la política econòmica del país. T'agradaria aprofundir algun aspecte en particular?

Jo - M'agradaria saber com es podria solucionar.

Per millorar la microeconomia i que els ciutadans sentin els beneficis del creixement macroeconòmic, es poden aplicar diverses estratègies:

1. Augment dels salaris reals: Implementar polítiques que garanteixin que els salaris creixin al ritme de la inflació, evitant la pèrdua de poder adquisitiu.
2. Control de la inflació: Mantenir una inflació baixa i estable perquè els preus no pugin més de pressa que els ingressos dels ciutadans.
3. Accés a habitatge assequible: Regular el mercat immobiliari per evitar preus desorbitats i fomentar l'accés a habitatges dignes.
4. Reducció de la precarietat laboral: Promoure llocs de treball estables i amb condicions laborals justes, reduint la temporalitat i els contractes precaris.
5. Suport a petites i mitjanes empreses (PIMEs): Facilitar l'accés a finançament i reduir la càrrega fiscal perquè les PIMEs puguin créixer i generar ocupació.
6. Reforma fiscal progressiva: Ajustar el sistema impositiu perquè les rendes més altes contribueixin més, el que permet una millor redistribució de la riquesa.
7. Inversió en educació i formació: Millorar la capacitació dels treballadors perquè puguin accedir a llocs de treball més ben remunerats i amb més estabilitat.

Aquestes mesures poden ajudar a equilibrar l'economia i garantir que el creixement macroeconòmic beneficiï tots els ciutadans, conclou Copilot.

Mesures que se saben des de fa temps i que l'actual Govern algunes ha intentat posar-les en marxa, però no és suficient, cal ser més valent, i l'actual fragilitat parlamentària no ajuda. Almenys a diferència de l'espia de la CIA a Cuba, aquí, tenim totes les dades, i també la conclusió. Només cal que el govern governi. Esperem que a les pròximes eleccions no tota Espanya sigui Madrid, car de ser així, aleshores no hi haurà res a fer.