Hem arribat a un punt de desànim, de neguit permanent, de tedi, que aconsella retirar-se a una vita beata davant la impossibilitat de solucionar o que se solucionin els múltiples conflictes que campen pel planeta. El més terrible de tots, el de Gaza, és una vergonya compartida per la inacció de tothom. El Govern israelià ha permès aquest dilluns entrar una quantitat mínima d'ajuda per evitar les crítiques dels EUA (cinc camions). El cap humanitari de l'ONU adverteix que 14.000 nadons moriran les pròximes 48 hores si no arriba ajuda a temps. Fa temps que el Govern de Benjamín Netanyahu no amaga les seves veritables intencions a Gaza: expulsar o matar la població palestina –sigui amb bombes o de gana– i ocupar tot el territori, després d'haver-lo destruït gairebé del tot des del començament de la seva guerra de càstig l'octubre del 2023.

I Europa, què feia mentre Israel assassinava a Gaza i cantava a Eurovisió?

Res o gairebé res, algun tebi moviment Espanyol i dels Països Baixos i una mica més seriós de la Gran Bretanya. De vegades poc és molt, de vegades molt res. On són els déus?, em preguntava en un poema sobre Palestina. Ni hi són, ni existeixen i, per tant, no se'ls espera. Ningú parlarà de Gaza quan tots ja hagin mort o s'hagin exiliat. Però de moment si se'n parla, almenys aquí.

El comboi dels cinc camions d'ajut que dilluns entraren a Gaza amb ajut humanitari. Abans del bloqueig israelià, n'entraven 600 diaris. EFE/EPA/ABIR SULTAN