QUAN TORTOSA ES VA ATREVIR A SER UNDERGROUND

Un llibre descobreix un boom cultural i social ignorat (1979-1990). ‘Movida’ i contracultura van explotar als vuitanta en una societat conservadora. L’arribada a Tortosa el 1983 del Tren Feminista, amb 650 dones d’arreu de Catalunya, va generar un enorme enrenou social ‘Ebre-Informes’. Esteve Giralt.

Ciutat de tradició conservadora, amb fama de tancada, patrícia i clerical, en una privilegiada cruïlla de camins a la vora del final del riu Ebre, Tortosa es va voler transformar durant la dècada dels vuitanta a través de la contracultura, aprofitant l’impuls i el desig d’obrir per fi les finestres en l’adeu de la dictadura franquista.

Mentre a Madrid irrompia la movida, a Tortosa, tant de temps adormida, va sorgir un moviment artístic, de fort arrelament social, protagonitzat per joves nascuts durant els anys seixanta, culturalment inquiets, que no havien patit en primera persona la repressió franquista. Tenien ganes de canviar-ho tot. Es van formar una vintena de bandes d’estils musicals com el punk o el rock, i van irrompre creadors de múltiples disciplines. La poesia visual, el teatre o la pintura, amb noms com Toni Gonzàlez (1954-2018) o Emili Clari (1958-2019); artistes plàstics, com l’il·lustrador de fama mundial Ignasi Blanch (1964), cineastes (Juan Cruz) o fotògrafs (Paco Espinach o Jep Colomé). Un boom sorgit a contracorrent, en una societat que observava amb recel els aires de canvi, amb vista a un riu Ebre on lluïa, sense rubor, l’aguiló franquista.

Un còctel cultural i social que sorprenentment amb prou feines s’ha estudiat ni relatat en els últims 40 anys. Fins a la publicació d’un llibre, Tortosa underground (1979-1990), publicat per Onada Edicions, escrit a quatre mans per un dels seus protagonistes, Cristian Porres, músic, poeta visual i dissenyador gràfic, i una periodista local, Marina Pallàs, que per edat no ho va viure però va sentir gran curiositat.

“Va ser una dècada molt rica, creativa i turbulenta, amb el naixement de moltes coses importants per explicar. Va ser una dècada prodigiosa, amb l’eclosió de grans llibertats i amb molta festa”, destaca Pallàs. “Si tingués un superpoder, escolliria tornar al 1984”, afegeix. Si ho fes, es trobaria amb una Tortosa en convulsió, al marge dels engranatges institucionals. “Nosaltres volíem canviar el món”, avança Porres, que ho va viure en primera persona com a integrant d’un dels grups de més impacte ( Valium 10). “Hem volgut recuperar la memòria dels desheretats, com els defineix Toni Chaney, sovint ignorats pel menyspreu de la societat tortosina”.

Com va evolucionar aquest moviment? Va tenir èxit? Va transcendir més enllà de Tortosa i les Terres de l’Ebre? Què va quedar de tot allò? El llibre s’ha publicat a l’abril i ha tingut un èxit enorme per Sant Jordi a Tortosa. Hi ha molt interès i curiositat per reviure tot allò. “Ens vam adonar que és un període molt poc documentat en la història de Tortosa, molta gent coneix la movida de Madrid, la més cèlebre, el que va passar a Barcelona o València, però el que va passar a Tortosa no s’havia explicat ni abordat”, destaca Pallàs. La seva feina ha servit per recuperar les vivèn­cies i reflexions dels mateixos protagonistes. És fruit d’una feina laboriosa de diversos anys.

La periodista tortosina Maricel Chavarría (1967), de La Vanguardia , ho va viure i va relatar a través de les seves primeres cròniques culturals (Ebre-Informes) en concerts de grups com els Valium 10, de Cristian Porres i Manel Segarra; els Landlord, de Carlos Chavarría i Paco Prieto, o els mods de Quadrophenia. “L’escena musical seria, en última instància, la raó de ser de la movida de Tortosa”, sosté.

“Els grups de rock i pop sorgien del no-res, i avançaven amb una mà davant i una altra darrere malgrat els comentaris de burla i l’escepticisme típicament local, sempre disposat a desmoralitzar tot aquell qui s’atrevia a artistejar ”, recorda Chavarría.

Una de les virtuts de Tortosa underground és que és una obra coral. Els autors han entrevistat durant més de dos anys més de setanta persones. “No tothom estava disposat a participar-hi, fet que és comprensible. Hi ha portes que no s’han obert, no passa res”, reflexiona Porres. Amb aquesta 'movida' contracultural van sorgir els primers moviments feministes (Col·lectiu de Dones de Tortosa), les ganes d’alliberar-se i expressar-se sexualment després de quaranta anys de repressió. L’experimentació amb les drogues, els excessos de la nit tortosina, la irrupció de la sida i tots els seus tabús formen part d’una mateixa història.

El cineasta barceloní Juan Cruz (1966), guanyador d’un Goya (Tapas), va passar dos anys de la seva adolescència a Tortosa i va coincidir amb tot això. És un dels prologuistes del llibre. Va canviar el seu Hospitalet de Llobregat pel Baix Ebre quan tenia 15 anys. “Vaig tenir el privilegi de veure aquella Tortosa moderna. Jo venia de la rumba heavy de l’Hospitalet, una mica quinqui, i vaig entrar en mons com el còmic, que després em van portar a la literatura i a l’escriptura de programes de televisió, sèries o pel·lícules. Té a veure amb el que vaig viure a Tortosa, van ser dos anys meravellosos, em van marcar”.

Tortosa va voler ser underground i ho va aconseguir durant una dècada meravellosament trencadora i il·lusionant. No va caure en sac foradat. Alguns dels artistes sorgits durant aquella època van fer carrera pel seu compte i una part ha tingut recorregut i transcendència dins i fora de les Terres de l’Ebre. En l’àmbit social, el començament dels moviments feministes van ser una llavor del que ha vingut després dins i fora de Tortosa. Molts dels somnis de canvi radical van acabar diluint-se. “Nosaltres volíem canviar el món, però al final el sistema ens ha portat a ser adults responsables: volíem cremar-ho tot per tornar a construir-ho”, fa balanç Porres.

“Sí que és veritat que ha quedat el moviment feminista, que va començar llavors, la lluita LGTBIQ que no existia i es va crear durant aquella època, i sobretot les sensibilitats: ser conscient que hi ha gent que pot crear altres coses al marge del corrent principali del sistema”, afegeix Porres. “Eren veus dissidents, dones aleshores ­noies molt joves i valentes, que van començar a lluitar pels drets de les dones, igual que en el col·lectiu LGTBIQ, persones que volien començar a fer un món millor, més just”, afegeix Pallàs.

El llibre rescata històries meravelloses, poc conegudes, de pioners com José María Curto, impulsor del primer pub gai de les Terres de l’Ebre, el Broadway, a Jesús (Tortosa). El 1979 ja s’anunciava com el primer pub gai del Baix Ebre.

Les trobades eren als bars (Stress, Negresco o Sprint), als pubs (Broadway, Bugatti, Cristal o Manila) i de manera espontània va anar sorgint la movida tortosina i les seves ganes de sacsejar els fonaments d’una societat ancorada en el passat. Molts dels llocs han desaparegut. “Els punts de trobada són punts de creació, allà et trobaves amb moltíssima gent i de cada xerrada sortia una idea”, recorda Arturo Gaya (Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries), amb la mirada posada al mític Casal Tortosí.

“El que vam fer va ser molt gran”, recorda Porres. “El llibre m’ha servit per recuperar la meva relació amb Tortosa, que era d’amor i odi, turbulenta. Vaig sortir escopetejat de Tortosa amb 20 anys, pensava que era un forat; volia ser una estrella del rock and roll, ho vaig intentar”, recorda.

“Va ser una època en què es van obrir les finestres, se’n va anar la caspa, ho vam viure com una explosió absoluta de llibertat. Hi va haver un canvi important en la manera de viure. Pensàvem que se n’havia anat per sempre, però són lluites que no podem deixar, la caspa ha tornat”, alerta Cruz.

Una altra de les virtuts de Tortosa underground és la recopilació d’una gran quantitat de mate­rial gràfic, amb fotografies de l’època, una part inèdites, en una petita mostra oferta generosament pels autors per il·lustrar a La Vanguardia aquest viatge. 

“El jove amb somnis pels carrers de Tortosa ara pot confirmar que tot tenia sentit i que allà vam trobar color i un itinerari ple de molts dibuixos. Hi havia màgia”, relata l’il·lustrador Ignasi Blanch (Roquetes, 1964), únic representant espanyol en el projecte internacional East Side Gallery per pintar el mur de Berlín, llavors entre l’adolescència i la joventut.

Cristian Porres, músic, poeta visual i dissenyador gràfic, i una periodista local, Marina Pallàs, que per edat no ho va viure, però va sentir gran curiositat, són els autors del llibre.