En el meu cas, el paradís és aquell lloc de l'univers on m'està esperant aquella bicicleta que des dels 10 anys em portava al mar a l'estiu. Sé que quan mori, si m'he portat bé, tornaré a trobar-la molt posada amb les rodes inflades, amb la cadena greixada, el manillar, els tubs del quadre i els parafangs lluents, el timbre funcionant i un naip de la baralla, l'as d'ors, enfilat entre els radis perquè soni com un motor. Si Jesucrist i la Verge Maria van pujar al cel en carn mortal, segons em van ensenyar a la catequesi, també ho va poder fer la meva bicicleta que tantes hores de plaer m'havia proporcionat. Era una Orbea de color gris antracita; al principi m'havia d'aixecar del seient en pedalar, però amb el temps vaig anar creixent sobre ella fins a dominar-la del tot i convertir-la en una prolongació del meu cos. Tots els divendres em portava a l'estació on a una hora incerta passava un tren borreguer i per la finestreta del vagó correu un ferroviari llançava sobre l'andana un paquet de còmics. Porto associada a la bicicleta tota mena de lectures que omplien el meu cervell de corsaris i tigres de Bengala, però no hi havia aventura més excitant que arribar amb ella a la platja a l'estiu i sentir sota les rodes els còdols plens d'escuma. Muntat en aquesta Orbea vaig ser un nen que buscava entre els tarongers nius d'ocells i durant la pubertat vaig sentir al seu selló calent els primers batecs del sexe. Els genolls diverses vegades sagnants i un braç trencat per les caigudes va ser el sacrifici que em va exigir a canvi de tant de plaer. Sé molt bé que quan mori tot serà com abans, ella m'estarà esperant per portar-me de nou a una estació de tren ia un mar molt blau que sens dubte existeixen en algun lloc de l'univers i, si se'm punxa una roda, espero que al paradís hi hagi un taller que faci olor de greix i de cola com fan olor els tallers de bicicletes aquí a la Terra.

Aquest és el paradís de l'escriptor Manuel Vicent, i el meu, si canviem l'Orbea de Vicent per una BH verda amb parafangs. També vaig tenir la meva primera bicicleta als 10 anys, i ara als 80, m'he comprat una elèctrica, i això sí que és el paradís a la terra. Amb la bici elèctrica no hi ha pujada que se'm resisteixi, de fet, amb aquesta bici les pujades no existeixen, i l'esforç a fer, el mínim. És anar, o millor dit, pujar a llocs on, amb la vella Dudusinda, ja no podia, i en canvi amb la Dudusinda dos és un passeig. Per suposat, la bicicleta nova, Eloglido, es Xinesa. Tremola Indurain...