L'ACTE IMPÙDIC DEL GEST

L'infern se'ns ha desbordat, sembla que allí ja no es pot més. Els condemnats eterns ens veuen en les pantalles dels seus telèfons i grimpen de qualsevol manera fins al nostre graciós paradís. Són imparables. Arriben amuntegats en camions, en pasteres, arrossegant-se, si fa falta. No els importa estar una mica més morts si el viatge els va malament, si per exemple bolca l'embarcació. Hi ha àvies de dol que arriben en cadira de rodes, travessant deserts de fam, empeses pels seus nets vigorosos. Ho hem vist en telenotícies. La fam proporciona un vigor bestial. Aquí no ho podem entendre, lluitant contra l'obesitat. Però escapar de l'espanto és un motor incombustible. No hi ha oceà ni filat capaç de frenar l'impuls de la desesperació.

No es va tenir en compte la força que podia arribar a tenir una rebel·lió en l'infern. I se'ns va ser la mà avivant focs, socarrant cossos, estrenyent rosques, venent munició. Quan Nietzsche va advertir que Déu havia mort, no vam voler assumir responsabilitats. No ens vam donar per al·ludits, però potser fa temps que Déu som també vostè i jo. I els nostres repartiments aleatoris d'ànimes, al cel o a l'infern, no tenen credibilitat. Sense justícia divina, això no hi ha qui li ho empassi. I l'infern rebenta com una claveguera que sobrepassa els límits de la seva capacitat. Obres tranquil·lament l'aixeta de la teva cuina i veus sortir un peu.

No obstant això, és una història impersonal. La desesperació és una munió, embalums borrosos que buidem d'una manotada en la nebulosa mental, informatius pel·li culers, peticions de signatures que salten en el dispositiu quan compres un bitllet d'avió. Aquesta la signo, aquesta l'aparto amb un dit, ni sé per què. Les tragèdies se'ns amunteguen.

Però en la ràdio, aquesta tarda, un activista descriu les ferides en el cos d'una nena atrapada en una guerra. I amb ella s'acaba el món. Si sentíssim cada dia la història d'una nena, només una, ens diem, potser rebentàvem d'humanitat. Si observéssim, amb molta demagògia, a una mínima nena, exactament aquest petit cos, un únic estómac buit, dos ullets particulars, aquestes dues cames que ja no estan, només llavors, tal vegada, no podríem dormir més. Ens tiraríem al sòl o faríem la revolució. Clara Sanchís Mira a la vanguardia... o Clara...., simplement no faríem res, o ens limitariem a l'acte impùdic del gest.

Absort, és un poema de fa temps, en el que canviant només el lloc dels fets i algun nom podria ser d'avui mateix o de demà....

Absort fullejo el diari

mentre menjo un croissant de plàstic

i bec un impossible tallat.

Impunement m'envaeixen les notícies

que rutinàriament repeteix cada dia el rotatiu

De tant en tant un element nou s'incorpora

un, dos o tres dies com a molt

i desapareix engolit per la notícia següent.

Al Iemen parlen de fam i còlera, mentre 
la Mediterrània segueix engolint migrants
l'alliberament de Mosul a Siria, o les inacabables

guerres silenciades africanes,
són notícies que entren i surten de portada

segons convé a la línia editorial.

Ho he llegit atentament
però he fet veure que no anava amb mi.

que tot això passava lluny de casa.

Hi ha dies en què l'exterior 

envaeix impunement 

                       el meu territori íntim.

Potser fitxarem Verratti, o un argentí.