Potser no han estat mai en una presó. Sent així, el més probable és que, en el seu imaginari, les presons siguin una combinació letal de cinema negre, notícies sensacionalistes i rumors mal explicats. Però la veritat és que hi ha llocs on l’Estat, fins i tot l’espanyol –tan aficionat a la impostura moral–, intenta complir com pot amb el que prometen les lleis: que les penes privatives de llibertat s’han d’orientar a la reinserció. És una cosa que no deixa de molestar els que pensen que les presons són una mena de zoos, amb la diferència que als zoos ningú no fa veure que prepara els animals per tornar a la selva. 
I dic “intenta” perquè una cosa és el que passa entre els seus murs, i una altra de ben diferent el que exigeix el cor histèric de l’opinió pública. Fa uns dies, amb un grup d’alumnes de Dret, vaig visitar Brians 2,(escriu Javier Melero a la vanguardia) la presó més gran de Catalunya, amb capacitat per a 1.500 interns i que ara n’allotja 1.700. Ens va rebre la directora, Brigit Blàzquez, que és una dona serena i precisa, sense la més mínima intenció d’impressionar ningú. Cal molta fermesa per dirigir una presó com aquesta sense portar ni una porra a sobre. Ella i bona part del personal són dones. Ningú no va armat i, tot i això, el lloc sembla funcionar.
Es tracta d’un equilibri volàtil en el qual no compta la força sinó els desitjos de millorar les vides dels interns i, d’altra banda, l’autoritat moral. Qualsevol el podria trencar, i cada jornada comença amb por que tot salti pels aires. La majoria dels dies no passa i la comunitat –un poble habitat exclusivament per gent que ningú no vol com a veïna– va guixant dies al calendari i assumint la seva pena. Aquella amarga necessitat en el col·lectiu d’éssers imperfectes i dissortats que els homes som.
Uns presos ens miraven amb curiositat educada, sense hostilitat. D’altres ens ignoraven desdenyosament. Amb alguns hi vam poder parlar. Un, amb quinze anys de condemna a l’esquena, ens va explicar que és el responsable del menjador del seu mòdul. Ho deia amb un somriure irònic però digne. Té un fill petit i vol sortir, tornar a començar: no fotre-ho tot una altra vegada. No es disculpava. Tampoc no demanava perdó. Només afirmava la seva humanitat. Els que l’escoltàvem en teníem prou amb això.

Però vivim en una societat on l’indecent és la compassió. On es parloteja sobre la reinserció, però n’hi ha prou que un jutge suggereixi una reducció de condemna o autoritzi un permís perquè el país es converteixi, tot d’un plegat, en un congrés d’inquisidors. Volem presons amb forma d’infern i sortides que condueixin a l’atur i la indigència. D’això en diem justícia. I del tractament penitenciari, bonisme estèril.

Vam veure un altre pres. Dues condemnes per assassinat. Un va ser comès dins del mateix centre. Ens van explicar que parla amb fredor quirúrgica: “Si em deixen anar, torno a matar”. No ho diu amb ràbia ni amb rancúnia, sinó com qui ha arribat a un acord amb el seu destí. No hi ha psicòleg ni programa de reinserció que ho arregli. Està trencat de manera irreversible i només ens queda esperar que envelleixi mentre ens preguntem de quina mena de material estem fets. Però que ell no tingui remei rai. El que compta és que la nostra societat no vulgui envilir-se recorrent a la revenja: és la mesura de la civilització. Potser no serveix per al pres, però ens serveix a nosaltres. La directora ho diu amb una amabilitat que la fa semblar encara més ferma: “Aquí no els tornem a jutjar, tant se val què hagin fet. Aquí intentem que el que diu la Constitució no esdevingui paper mullat”.
Ara ja més de la meitat dels interns són estrangers. La presó requereix un potent centre de traduccions i la comunicació es produeix en una espècie de llengua franca, el suahili de la presó, barreja d’espanyol, català, àrab i anglès. Van celebrar l’últim Ramadà més de 600 presos. Un autèntic repte logístic. I no va passar res. El que més sorprèn d’una presó a Catalunya no és la calma ni les cel·les netes. El que sorprèn és que, dins, s’hi continuïn salvant vides. Encara que no surti als diaris. Encara que a ningú no li interessi saber-ho. Encara que estiguem massa ocupats demanant més duresa i més condemnes.

La visita a Brians 2 va ser reveladora. No perquè fos idíl·lica –una presó no ho és mai–, sinó perquè allà dins es practica una cosa en què, fora, hem deixat de creure: la possibilitat de canviar.