Aprofitant l’enrenou causat per l’intent de cancel·lació d’El meu avi, voldria explicar una història que m’ateny personalment, i que no havia gosat explicar per pudor, escriu Antoni Puigverd. Per casualitats de la vida, jo vaig conèixer Ortega Monasterio. Juntament amb dos amics, Enric Castelló i Joan Aliu, vaig actuar a la cantada de Calella de l’any 1969 o 1970 (no ho recordo amb precisió). L’Enric i jo érem unes criatures, 15 o 16 anys. La nostra ingenuïtat ja es veia en el nom del grup: Els Barrufets. Cantàvem pels pobles de l’Empordà traduccions de Dylan i Simon & Garfunkel. Érem coneguts sobretot a Palafrugell (d’on era Joan Aliu, que ja treballava i s’havia comprat un bon tocadiscos).

Ens van venir a buscar per participar a la cantada de Calella, que aleshores complia la tercera o quarta edició i no tenia, ni de lluny, la repercussió d’ara. Ens vam reunir amb Ortega Monasterio a Palamós per parlar-ne. Malgrat l’edat, jo era instintivament antifranquista i vaig posar condicions a la nostra participació: “Cantarem havaneres, però en català”. Ortega va contestar: “Això no pot ser! Les havaneres són en castellà!”. Vaig insistir: “Si no és en català, no cantarem”. I ell: “No hi ha havaneres en català”. El meu company Aliu va precisar: “Ja en tenim una, i les altres, les trobarem”. Ortega Monasterio, va cedir. Era un tipus corpulent, simpàtic, expansiu. Ens va explicar que era un militar antifranquista.

Vam cantar-ne tres. 'Si tu vinguessis, hermosa nena' (tradicional); 'La coloma' (traducció de La paloma d’Iradier), i La gavina, del mestre Frederic Sirés, un venerable músic local. L’any següent, Ortega Monasterio, que primer no volia les havaneres en català, va compondre i cantar El meu avi . L’Enric Castelló ha mort aquest any, en Joan Aliu ja en fa quatre. Aquesta història ha estat narrada a la Revista de Palafrugell i la Revista del Baix Empordà. També la fama de La gavina, a més de la seva gràcia melòdica, deriva d’aquella nostra participació, ja que Josep Tero, cantant empordanès de llarga i fèrtil trajectòria, la va aprendre de nosaltres; i la seva amiga Marina Rossell la va popularitzar.

Tot això no tindria gens d'importància si no fos que, que sense adonar-nos-en, aquella nostra participació va impulsar, de fet, el lligam entre la catalanitat i l’havanera que ara tothom dona per fet. La intel·ligència o l’astúcia d’Ortega Monasterio el va portar a adonar-se d’aquest possible fenomen. Ortega no hauria explorat aquesta via, si nosaltres no n’haguéssim encès l’espurna (això sí: sense ser-ne conscients). 

El meu avi va ser un èxit popular absolut, espontani: i aquest arre­lament popular encara és viu, com es va veure a la cantada de dissabte. La lletra, com és sabut, descriu una catalanitat inequívocament espanyola. Salvant les distàncies, respon al mateix discurs de L’Atlàntida de Verdaguer o del Virolai, també de Verdaguer: “Dels catalans, sempre en sereu princesa; dels espanyols, estrella d’Orient”.

La participació d’Els Barrufets a la cantada va tenir èxit perquè tot seguit ens van convidar a cantar en una festa privada per a l’almirall Carrero Blanco, que estiuejava a Aigua Xelida (Palafrugell). El pragmàtic franquisme local va aprofitar molt bé l’estiueig del primer ministre de Franco, ja que la primera autovia catalana va ser la que uneix Palafrugell amb les seves cales. Jo no vaig voler anar a cantar per a Carrero i poc després vaig deixar de cantar en públic. La guitarra i les cançons (més Dylan que havaneres, per descomptat) em van servir per lligar: per a un jove tímid com jo, era un recurs prou eficaç. 

Anys després, als vuitanta, em va sorprendre constatar que el Departament de Cultura de la Generalitat de Pujol incloïa les havaneres als programes de cultura catalana a l’estranger. No deixava de ser al·lucinant que una cosa que jo havia forçat sense adonar-me’n uns 15 anys abans, ja fos considerada una tradició.

Ara les havaneres han tornat a sorprendre com a pretext d’una revolta popular. Atenció! La gent comença a subvertir la política institucional: la setmana passada n’hi va haver tres exemples: revolta de les havaneres a Calella, revolta contra les escombraries a Girona, una gentada a Sabadell encarregant-se dels ocupes. Molta atenció! El malestar està desbordant els dics de contenció institucional.