Em sorprèn un missatge a Bluesky del traductor del rus Miquel Cabal, a qui molts lectors mai no agrairem prou que la seva magnífica prosa ens hagi permès accedir a desenes d’obres literàries d’autors com, en el meu cas, Dostoievski, Dovlàtov, Turguénev, Gógol o Pilniak, escriu Màrius Serra a la vanguardia. El missatge d’aquest home cabal diu: “Us agradarà saber que en rus de la vergonya aliena en diuen vergonya espanyola . No s’hi dona prou valor, em sembla”. És un missatge que l’actualitat política espanyola posa d’actualitat, ens ho mirem amb les ulleres ideològiques que ens ho mirem­.
Ho comprovo amb les eines lexicogràfiques que tinc a l’abast i confirmo que, en efecte, la vergonya espanyola existeix com a expressió literal russa (transliterada des de l’alfabet ciríl·lic com a ispanski styd), que en l’anglès global de les xarxes es podria equiparar al terme cringe.

En rus, de la ‘vergonya aliena’ en diuen ‘ispanski styd’, o sigui ‘vergonya espanyola’

Enlloc no aconsegueixo trobar l’origen d’aquesta espanyolització russa de la vergonya aliena, més enllà d’hipòtesis una mica aventurades, com la que ho atribueix al clixé llatí de les telenovel·les, programes del cor o reality shows espanyols que es veien a Rússia entre els anys noranta i la primeria del segle XXI. Potser sí que la sobreactuació habitual causaria vergonya aliena, però sona massa recent. En tot cas, dues dècades després encara hi podrien afegir els noticiaris.
Molts catalans que hem sentit durant anys aquesta mateixa vergonya espanyola que conserva la llengua russa hem afegit, en aquests últims temps, una vergonya catalana. D’ençà que el procés independentista es va desinflar com un globus de fira, els nostres dirigents han passat de voler-se acomiadar d’Espanya a la francesa a fer els suecs en gairebé tot.
Els gentilicis els carrega el diable, com demostren els malnoms de les malalties venèries com la sífilis, que a Espanya ha estat històricament coneguda com el mal francès, a França com 'le mal espagnol', a Turquia com 'la malaltia cristiana', al Japó com 'la malaltia xinesa', a Itàlia com 'el mal napolità' i a Rússia com 'la malaltia polonesa'. L’únic acord internacional, intergene­racional i fins i tot intergalàctic és que la culpa ens és aliena, bàsicament perquè la culpa sempre és de l’altre.