Mentre seguia la picabaralla habitual al Congrés sobre la corrupció que ara esquitxa dos ex alts càrrecs del PSOE, avorrit i cansat de tanta retòrica cínica, he acudit a dos autors que van conèixer i van escriure sobre la confrontació en una Espanya en la qual els murs es van convertir en trinxeres - escriu Lluís Foix -, Manuel Chaves Nogales i George Orwell.
El primer va ser un cronista republicà honest que va abandonar Madrid el 1936 quan el govern de la República es va traslladar a València. He rellegit el seu cèlebre pròleg al llibre 'A sangre y fuego', escrit a França el 1937, en el qual diu que el futur dictador “pot sortir indistintament d’un costat o un altre”. D’alguna manera, Chaves Nogales és el Camus hispànic, que no es casa amb ningú perquè la seva compassió i el seu humanisme estan de la banda de les persones que pateixen. Eren temps en què Machado deia que una de les dues Espanyes t’ha de glaçar el cor. Va ser un testimoni compromès amb la veritat i la decència moral. Recomano la lectura de la seva vasta obra tant temps silenciada perquè no entrava al cànon dels vencedors ni al dels vençuts.
Sempre és un cert confort refugiar-se en George Orwell, un dels grans periodistes del segle passat, que va ser a Espanya durant la guerra i al seu Homenatge a Catalunya explica ja com diaris i partits fabricaven notícies falses per destruir els rivals dins del mateix bàndol republicà. La propaganda és inseparable de la política i del poder.
A la seva obra més famosa, 1984, Orwell parla de com es reescrivia la història en temps real, tal com va experimentar a la Guerra Civil espanyola com a testimoni dels fets de maig del 1937 a Barcelona. Ja preveia la pugna per la construcció del relat recorrent a la història, dient que “qui controla el passat controla el futur i qui controla el present controla el passat”. El discurs o el relat és un instrument de poder perquè pot condicionar la consciència col·lectiva.
La democràcia és fràgil i sempre està en risc. La sessió d’ahir no la posa en perill encara que fos un fangar desagradable. El que la pot erosionar és retreure’s la corrupció sense responsabilitzar-se políticament de les accions corruptes admeses i que són instruïdes als jutjats. Que cadascú compleixi amb el seu deure, que diria Horatio Nelson.
De este autor entiende Daniel, y no poco.
Salut
Todo me lleva a ponerme triste, aunque sé, me quedan tres telediarios, pero no puedo dejar de pensar en los que vienen detrás.
Somos un pais de Lazarillos del Tormes, nos va lo latino aunque seamos vasco/navarros, la fiesta es nuestro sino, y somos vasco/navarros en cuanto a "lo nuestro", incluso el "iva", donde compartimos lo mínimo.
Los listos lo saben, saben de nuestro carácter, de ello se aprovechan, y por ello se mantienen.
La mafia no empezó con los italianos, nació con los Borbones en la Sicilia, de ahí se trasladó a la Calabria y hoy impera con el "pizco" en la España hegemónica.
No tenemos remedio, ni somos espejo de nada.
salut
Miquel, nosotros o nosaltres, som una unitat de destí en l'universal. Y dos huevos duros.
No le veo tanto problema, para estar triste que es lo peor a nuestra edad. Lo dejarán hasta septiembre, para ponerse morenos y bañarse en las playas. Consideraran los pros y contras de sus posiciones y tomarán la decisión que mejor les convenga. Otra cosa es que acierten
Cuando llegue septiembre ya nos pondremos tristes,¡ o no! Con Sánchez nunca se sabe.