LA MUSA DE L'ESCARMENT, SENSE ESCÓ

La compareixença la setmana passada del president del Govern espanyol al Congrés a propòsit de la corrupció (en aquest cas, la dels seus) va servir per constatar alguna cosa més profunda que la rancúnia parlamentària o el soroll de la batalla política: la fallida moral del discurs públic a Espanya. No només pel que es va dir –previsible, estrident, maniqueu–, sinó pel que s’omet des de fa temps: les lliçons dels que, des de l’exili republicà, van intentar construir una pedagogia de la reconciliació, una ètica del penediment i una advertència clara contra els dimonis familiars de la política ­espanyola. - Xavier Melero.

Seria massa fàcil donar-li –també en aquesta ocasió– la culpa a Trump, a AfD, als immigrants o als vaivens de l’ordre global. La xacra és bàsicament nostra. Durant un temps va semblar oblidada, però només estava hibernant, alimentant-se en silenci, esperant el seu moment. Resulta per això paradoxal que, en una època en què es parloteja tant sobre la memòria històrica i es reivindica –amb raó– la legitimitat democràtica de la Segona República, s’hagi oblidat –o més ben dit, silen­ciat– la veu d’aquells espanyols que, després de la desfeta, van assumir la càrrega de la seva responsabilitat. Derrotats que no van convertir la seva derrota en una tribuna per fomentar la divisió. Ben al contrari, van reflexionar amb amargor sobre els errors que van conduir a la guerra, els excessos comesos en nom dels seus ideals i la necessitat que, alguna vegada, Espanya aprengués a escoltar-se sense destruir-se.

Azaña va escriure pàgines definitives sobre el “morbo històric que corroeix els ossos d’Espanya”. Al seu famós discurs de Barcelona del 1938 va invocar, amb una lucidesa profètica, la necessitat de “pau, perdó i pietat”. Va cridar al seny enmig del deliri, i a la fraternitat entre els contendents de la guerra fratricida. No va ser escoltat llavors. Ara està completament oblidat.

Azaña no va ser l’únic. Largo Caballero, en mala hora anomenat “el Lenin espanyol”, es va lamentar abans de morir a l’exili de la ceguesa que va impedir el diàleg. Luis Araquistáin, que el 1936 va arribar a considerar “previsible, fins i tot desitjable, la guerra civil”, va passar els anys d’exili el que Indalecio Prieto en va dir un “penediment extremós”. Les memòries de Prieto, de Fernando Valera, de Fernando de los Ríos, abunden en la consciència dels errors comesos i el “patriotisme del dolor”. No van ser reflexions oportunistes, ja que no volien ni demanaven res per a ells. Eren ferides obertes i malenconia sense consol.

En bona mesura a causa d’aquell examen de consciència col·lectiu de l’èxode republicà, va néixer l’esperit de l’avui injuriada transició. El diputat comunista Marcelino Camacho, que també va viure l’exili i la presó, ho va dir amb claredat a les primeres Corts de la democràcia: “Això és un miracle”. Un miracle construït sobre la renúncia, el pacte i la memòria amarga del que passa quan ningú no cedeix i tots es consideren amb dret a imposar la seva veritat. Va durar poc.

Una cosa essencial s’ha perdut pel camí. I tampoc no val donar tota la culpa als catalans o als bascos, tan útils sempre a aquests efectes. El que es va veure l’altre dia al Congrés no va ser només un episodi més de crispació: va ser la constatació que la política ha renunciat a pensar històricament. S’ha buidat de reflexió i s’ha embotit de revenja. S’exigeix memòria, però ningú no practica l’autocrítica. S’invoca la República, però s’omet l’amarg testament dels seus líders: el “tots vam ser culpables” del socialista Juan Simeón Vidarte.

Govern i oposició agermanats en el disbarat, oblidant que, com deia Camus, qui vol canviar un règim n’ha d’oferir un de moralment supe­rior. O serà tan indigne com aquell contra el qual combat.

Es dirà que el clima és irrespirable perquè els enemics del Govern són brutals. I no els falta raó. Però tampoc això no excusa la degradació. Com va advertir també Prieto, no es poden idealitzar els nostres pel simple fet que els altres siguin pitjors. És una trampa endimoniada. La veritat moral no és propietat exclusiva de ningú, i ignorar-ho és sempre el primer pas cap a una altra catàstrofe.

Espanya ha oblidat l’exemple dels que ho van perdre tot i la seva invocació azañiana a la “musa de l’escarment”. Avui aquelles paraules es perden enmig d’una baralla tavernària. Ens van avisar. Però estàvem massa ocupats cridant.

Ens quedaria finalment l'opció de l'Estanislau Figueras, que entendria que Pedro Sánchez adoptés un dia d'aquests: Señorias, ya estoy hasta los cojones de todos nosotros. I el bo de l'Estanislau es va exiliar a París. O compte, que no ens exiliem d'una punyetera vegada tots els ciutadans.