La decisió d’Álvaro García Ortiz de no presentar la seva dimissió després d’haver estat imputat per revelació de secrets no és un gest menor: és un desafiament a la lògica del desgast que impregna la nostra vida pública. En un país on la imputació s’ha instrumentalitzat tantes vegades com arma llancívola, renunciar abans de conèixer la veritat equival a admetre que la presumpció d’innocència és un luxe i no un dret.

 La política espanyola fa anys que difumina la línia entre la sospita i la culpabilitat. Recordem el ressò d’aquell procés contra Emilio Pérez Touriño fa tres dècades: imputat, linxat mediàticament i finalment exonerat sense que es produís cap disculpa ni reparació. Aquell episodi va deixar una cicatriu profunda en l’imaginari col·lectiu: la sospita, un cop llançada, rarament s’esborra sense deixar rastre.

Exigir dimissions automàtiques constitueix un precedent perillós. Què impedirà que futurs adversaris polítics utilitzin qualsevol indici per fer caure un rival? Quin professional gosarà ocupar un alt càrrec si sap que l’obertura d’investigacions pot arrasar la seva reputació? Defensar el dret a continuar en el càrrec mentre s’acredita la innocència no és un excés d’ambició, sinó un escut contra l’arbitrarietat.

Per descomptat, la retòrica de la “dignitat institucional” topa amb el clam per una rendició de comptes immediata. Com es concilia el respecte pel procés judicial amb la necessitat de transparència que reclamen els ciutadans? Aquesta tensió és al cor del debat: no es pot dissociar la responsabilitat política de la presumpció d’innocència ni convertir la justícia en un ring de combat electoral.

García Ortiz sosté que la seva continuïtat avala la serietat del Ministeri Públic. Potser vol recordar-nos que la solidesa de les institucions no es mesura per la facilitat amb què expulsen els seus membres, sinó per la fermesa amb què defensen els principis que les sustenten. Esperem que el seu cas ens obligui a replantejar-nos fins a quin punt valorem el dret a defensar-​nos abans de ser declarats culpables.

Si el veredicte del judici blinda el seu honor, la victòria no serà només seva, sinó de tots els qui creuen que una acusació no ha de ser una sentència anticipada. I si, en canvi, es confirma algun excés, podrem reclamar-ne el relleu amb el rigor que mereix. Però mentre això no succeeixi, mantenir-​se en el càrrec no és una obstinació personal, sinó un acte de fe en l’equilibri entre poder i justícia.

Al debat sobre si un alt càrrec públic ha de dimitir davant d'una acusació sense proves sòlides, s'entrecreuen dos principis fonamentals: la presumpció d'innocència i la responsabilitat institucional. Dimitir enmig d'una polèmica es pot interpretar com un gest d'exemplaritat, però també com una concessió al soroll polític i mediàtic. En temps de polarització, mantenir-se al càrrec pot ser una manera de resistir intents de desestabilització per interessos partidistes. Tanmateix, la percepció pública pesa, i de vegades n'hi ha prou amb la sospita per erosionar la legitimitat. La dimissió, doncs, no és només una qüestió de culpabilitat, sinó d'equilibri entre ètica, institucionalitat i estratègia política. I cal plantar-se, ja que si no és així, els propagadors de bulls hauran guanyat la batalla i aquí no quedarà ni un càrrec públic en actiu. I en el cas que ens ocupa, tot per un delinqüent confés, per cert, encara no jutjat ni condemnat. I és que Santa Prevaricació, verge i màrtir a la justicia d'Espanya, mana molt.

Estem disposats a preservar aquest equilibri o preferim la immediatesa de la condemna mediàtica?.