QUAN SÓN DELS NOSTRES

La setmana passada, la convivència de Torre-Pacheco es va fracturar amb la cruesa d'un succés inesperat. Un veí que passejava tranquil·lament al seu gos va caure víctima d'una agressió brutal a les mans de tres joves d'origen magrebí. Però allò, lluny de quedar en un episodi aïllat, es va convertir en l'espurna que va prendre una cacera urbana contra immigrants: grups enfervorits van recórrer els carrers armats amb pals i consignes racistes, van trencar aparadors i van voltar habitatges, fins que la intervenció de la Guàrdia Civil i la Policia Local va aconseguir amb prou feines restablir l'ordre.

Al mateix temps, en els despatxos econòmics de Madrid, l'exministre Cristóbal Montoro veia com un jutge de Tarragona li imputava tràfic d'influències i suborn. La seva assessoria privada, diuen les diligències, rebia sucosos honoraris d'empreses del sector gasista mentre ell modelava normatives a la seva mesura. Una vegada més, l'ètica pública quedava ferida per la cobdícia i l'abús de poder.

Tirarem per la borda els avanços que han costat segles de lluita i sacrifici? Permetrem que la corrupció dels alts comandaments i la violència dels carrers taquin el pacte social que consagra la dignitat de cada persona? Resulta gairebé inconcebible, però la indignació selectiva i la polarització política ho faciliten. Uns oculten els abusos propis sota la bandera de l'antagonisme, mentre converteixen en anatema les falles alienes.

Aquest joc de miralls enfrontats intoxica el debat: quan es demana regeneració del Govern, sorgeixen defensors de Montoro per a desviar la crítica; quan es denuncia l'odi racial a Múrcia, s'amunteguen veus que apunten a errors d'altres territoris. El resultat és una espiral d'acusacions creuades que acaba per diluir la responsabilitat col·lectiva.

No obstant això, cap capítol d'indignitat –per greu que sigui– autoritza a renegar dels nostres principis. El respecte als drets humans no és un comodí que pugui descartar-se quan convé, ni un llast que calgui llançar pel mer vertigen de la desafecció política. Fa segles que proclamem la igualtat i la llibertat com a fonaments de la democràcia; derrocar aquests fonaments és arriscar la pròpia casa.

Potser no hem vist ja en altres racons d'Europa com el cinisme i la desconfiança alimenten el monstre de l'antipolítica? La indiferència davant la injustícia, el silenci còmplice quan “són dels nostres” i la permissivitat davant la cobdícia aliena serveixen d'abonament a les veus més extremes, aquelles que prediquen l'odi tribal com a resposta a cada crisi.

La solució, com sempre, està en la societat abans que en els polítics. A reconèixer sense embuts els nostres errors, a exigir transparència i a aplicar sancions exemplars. Ningú recuperarà la neteja de l'espai públic sense la implicació dels ciutadans, sense la vigilància activa dels mitjans i sense la complicitat responsable dels partits, més enllà d'estratègies retòriques. Renunciar a aquesta tasca d'autoexamen equival a abdicar de la nostra condició cívica. Perquè, al cap i a la fi, defensar els assoliments civilitzatoris no consisteix a perdonar impunitats ni blindar privilegis: consisteix a recordar-nos cada dia que la dignitat humana no admet retrocessos. 

Potser és arribada l'hora d'aixecar-se del sofà i passar a l'acció, com deia al final d'un poema: "i tot i estar emetent, despert, no sento veus lúcides que em portin a port, i em rebel·lo atès sé que hi són, però no les trobo, potser perquè no hi ha fars pels homes de terra, o perquè ha arribat l'hora de sortir de l'amagatall i enfrontar-se a les pròpies pors sense vacil·lar".