DE TIRANA A TRUMP, PASSIÓ PEL TÍPEX

Donald Trump, que no amaga la seva fascinació pel tirà nord-coreà Kim Jong Un, també hagués admirat a l'albanès Enver Hoxha: tots són del club de fans del típex. El número dos del règim albanès i un comunista italià addicte, caiguts en desgràcia i esborrats amb típex en una foto d'Enver Hoxha amb la cúpula del PCE (m-l)  LV - Plàcid García-Planas.

Semblen fotogrames d’una pel·lícula de terror de sèrie B... Cares ratllades amb bolígraf, estranyes taques grises, fantasmes pel paisatge o espectres asseguts en una butaca.

El periodista Roger Mateos va passant les pàgines del llibre fotogràfic Gju më gju em popullin ( Colze a colze amb el poble), una oda al règim estalinista d’ Enver Hoxha. En Roger fa temps que col·lecciona llibres de l’ Albània comunista impossibles de llegir. Es conforma a observar-ne els lloms alineats a les prestatgeries “com si fossin esteles funeràries d’una antiga civilització distòpica”.

Però l’exemplar d’aquest llibre publicat el 1978 que tenim a les mans és especial. Sobretot aquesta imatge, reproduïda a l’últim llibre d’en Roger que dimecres surt a la venda: El verano de los inocentes. El secreto del último fusilado del franquismo (Anagrama). Una fascinant immersió en un tema tabú, incòmode, silenciat per franquistes i antifranquistes. 

És la fotografia de la recepció que Hoxha va oferir el 1976 a Elena Ódena i Raúl Marco, màxims dirigents del Partit Comunista d’ Espanya (marxista-leninista), braç polític del FRAP. A l’esquerra, Ódena i Marco estan asseguts a un costat i l’altre del dictador albanès. A la dreta, també asseguts en butaques, el marxista leninista italià Fosco Dinucci i Mehmet Shehu, número dos del règim. De cop, Shehu i Dinucci van caure en desgràcia –el delfí de Hoxha es va estirar al llit i es va engegar un tret al cor– i el propietari d’aquest exemplar del llibre, un albanès la identitat del qual desconeixem, els va esborrar amb una mena de típex. Com també va esborrar altres caiguts i els va expulsar del llibre i de l’existència.

Hi ha alguna cosa d’aquell típex a la twilight zone del nou Washington, l’ànsia de la vella Tirana per esborrar els altres de la realitat. Com si els tuits que el president dels Estats Units emet les matinades d’insomni fossin una continuació de les prestatgeries albaneses d’en Roger: el bressol d’una nova civilització distòpica als peus de l’estàtua de la Llibertat.

Trump aplica típex sobre el cos dels que el van precedir: entre altres retrats oficials, a la Casa Blanca ha substituït el d’Obama per l’èpica imatge de l’intent d’assassinat que ell va patir a Butler. I l’unta amb ganes sobre la premsa crítica: aquesta setmana ha exigit esparadrap a la boca per a Seth Meyers, humorista, guionista i presentador de l’NBC.

Trump empastifa de típex universitats i museus, però les ratlles blanques més inquietants són les que aplica a la realitat empírica. Acomiada científics perquè gestionen amb criteris científics. Cessa militars perquè informar tècnicament que la megabomba dels Estats Units contra el projecte nuclear iranià no va ser tan efectiva. I aparta funcionaris perquè publiquen les xifres econòmiques reals i no les adaptades a la promesa edat daurada , que ja comença a ser més pluja que edat .

Per descomptat, els altres, els demòcrates, també van aplicar típex amb gust sobre noms de vaixells o continguts de museus, i van retirar estàtues i quadres per controlar la narrativa. La diferència és que cap president demòcrata, ni republicà, no havia afirmat abans –com ha deixat anar tranquil·lament Trump aquesta setmana– que “molta gent diu que potser vol un dictador”.

Típex per esborrar el mateix Partit Republicà, cruspit per un Godzilla amb tupè: és fascinant observar el goig –i la por– amb què els senadors i congressistes conservadors s’han deixat diluir. Si Trump no és adulat per tots ells, cadascun dels 1.440 minuts del dia, es desintegra. El Departament de Treball nord-americà acaba de desplegar a la seva façana un immens retrat del president. És pur Lenin amb metxes del Llongueras dels anys vuitanta: sota la cara del president han escrit “ American workers first”.

Ningú no s’ha engegat encara un tret al cor. Però, com en el llibre dels fantasmes albanesos, comença a penetrar a Washington una lleugera boira de cares ratllades amb bolígraf, estranyes taques grises i espectres asseguts en butaques.

Com va dir Solzhenitsyn en acceptar el 1974 el Nobel de Literatura: “Sabem que menteixen. Saben que menteixen. Saben que sabem que menteixen. Sabem que ells saben que nosaltres sabem que menteixen. I, tot i així, continuen mentint”.

El típex és la saliva del dictador.