No sé com començar aquesta carta sense que se'm trenqui la veu, encara que sigui una veu escrita. Cada dia que passa, Gaza es dessagna una mica més, i nosaltres, des d'aquesta banda del món, seguim veient com s'acumulen els morts, com s'apilen els enderrocs, com s'esborra la infància dels ulls dels nens que encara sobreviuen. I ho veiem. Ho sabem. I seguim.

No vull parlar de xifres. No vull parlar de geopolítica, ni de resolucions que mai no es compleixen. Vull parlar de la humanitat. D'aquella que se'ns escapa entre els dits quan justifiquem allò injustificable, quan relativitzem l'horror, quan ens amaguem darrere de la neutralitat com si fos un escut ètic. El que està passant a Gaza no és una operació militar. No és una resposta legítima. És una massacre. És un extermini. És el fracàs absolut de la civilització. I el més dolorós és que ja no ens sorprèn. Ens hem acostumat a veure cossos sota mantes, a escoltar el plor de mares que enterren els fills, a llegir titulars que parlen de “danys col·laterals” com si la vida humana fos una estadística més. Em fa mal la indiferència. Em dol el silenci còmplice de governs que es diuen democràtics. Em dol que el món miri cap a una altra banda mentre es comet una atrocitat a plena llum del dia. I em dol, sobretot, que calgui escriure cartes com aquesta, perquè vol dir que no hem après res.

En aquest context, el Govern d?Espanya, que ha estat un dels més crítics amb l'actuació de Netanyahu des del principi de la crisi, va fer ahir un salt qualitatiu amb un nou paquet de mesures contra Israel. Tot i que l'avala la seva clara estratègia de confrontació en aquesta guerra, és evident que Pedro Sánchez ha captat la irritació i la ràbia generalitzades que desperta l'actuació del Govern israelià i no ha volgut deixar passar l'oportunitat. Lamentablement servirà de poca cosa. Netanyahu s'enrocarà encara més i apareixerà disfressat de víctima per dir als compatriotes que el món està contra Israel. Només el podria parar Donald Trump i aquest no sembla que estigui per feina.

No soc palestí. No soc àrab. No soc musulmà. Però soc humà. I això hauria de ser suficient per aixecar la veu, per exigir justícia, per no callar. Perquè si no ho fem ara, quan? Si no ho fem per ells, per qui? 

Als que encara dubten, als que encara justifiquen, els pregunto: quants nens han de morir perquè diguem “prou”? Quantes cases han de desaparèixer del mapa perquè entenguem que això no és defensa, sinó destrucció?

Aquesta carta no busca convèncer. Busca sacsejar. Busca recordar que darrere de cada bomba hi ha una història truncada, una família trencada, una vida que ja no serà. I que això, això sí que ens hauria d'importar. Amb ràbia, amb tristesa, però també amb esperança,  

                       Att. Francesc Puigcarbó i Reixach.