L'obertura de l'any judicial amb Felip VI (c), el fiscal general, Álvaro García Ortiz (i); la presidenta del TS i el CGPJ, Isabel Perelló; el ministre de Justícia, Félix Bolaños (3d) i el vicepresident del TS, Dimitry Teodoro Berberoff (2d), entre altres. - Ignacio Escolar a el diario.es.

“La independència judicial té un vessant bidireccional. És desitjable la falta d'ingerència d'altres poders. I també que des del Poder Judicial evitem la ingerència en l'activitat política”. L'autor d'aquesta frase no és precisament un esquerrà. Va ser Vicente Guilarte, expresident del Consell General del Poder Judicial. Un jurista nomenat pel PP i amic personal de la família Rajoy. Una veu conservadora i assenyada, que es va oposar al fet que el CGPJ emetés un comunicat contra la llei d'Amnistia, com demanaven altres vocals de la dreta. Guilarte tenia tota la raó i la seva crítica de llavors continua vigent avui. Passa diàriament. Els mateixos jutges que qüestionen durament al Legislatiu o a l'Executiu després demanen respecte per a la separació de poders. La impostura, la doble moral, no pot ser més evident.

Una altra cita per a recordar: el que va dir l'Associació Professional de la Magistratura (APM) sobre la llei d'Amnistia. “Es pretén ara fer un pas més i situar-nos en el principi de la fi de la nostra democràcia. Trencar les regles de la Constitució de 1978 i volar per l'aire l'Estat de dret”. Ho van dir per escrit, en un comunicat. No va ser un rampell. La mateixa APM, que opinava amb aquesta duresa sobre un projecte legislatiu el text del qual llavors ni tan sols es coneixia, ara s'indigna quan el president Pedro Sánchez assegura que “hi ha jutges fent política”.

I tant que fan política. Hi ha una cosa més política que uns jutges manifestant-se amb toga i enfront del jutjat contra una llei que –igual que totes– tenen l'obligació de complir? O és que també són ells els qui han de legislar?. Són les mateixes associacions conservadores que van callar quan el PP assetjava als jutges de la Gürtel –a Baltasar Garzón, a Pablo Ruz i a José Ricardo de Prada–. Les que tampoc van dir res fa un any, quan Esteban González Pons va acusar el Tribunal Constitucional de ser “el càncer de l'Estat de dret”. Les que avui guarden silenci davant els atacs de la Generalitat valenciana contra la jutgessa de la DANA, Nuria Ruiz Tobarra.

Perquè no sols és cert que hi hagi jutges fent política. També cal afegir que gairebé sempre actuen en la mateixa direcció.

Entre les funcions del Consell General del Poder Judicial està el règim sancionador. És al CGPJ a qui li toca castigar els incompliments o excessos dels jutges i magistrats, a través de la comissió disciplinària. Cada any hi ha centenars de denúncies, però a penes prosperen unes desenes. La gran majoria d'aquests expedients són per falta de rendiment: sancions a jutges que no compleixen amb el seu treball i acumulen retards reiterats i sentències sense posar. Aquest tipus de sancions, a més, no són fermes: es poden recórrer en els tribunals. I moltes vegades després són anul·lades per altres jutges –però no ho diguis corporativisme, que sempre hi ha un defecte de forma al qual agarrar-se–.

I quan un jutge ataca a un altre poder de l'Estat? No hi ha sanció?

Està l'exemple del magistrat José Luis Concepción. Sent president del Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó va comparar al Partit Comunista d'Espanya amb els nazis, “que també van arribar al poder per les urnes”. “Amb el Partit Comunista en el Govern, la democràcia està en solfa”, va assegurar també. L'anterior CGPJ, a contracor, va obrir diligències informatives. Però aquesta inspecció a José Luis Concepción va acabar sense sanció. L'argument per a exonerar-lo va ser que opinava a títol personal, i no com a jutge. És una excusa vergonyosa, perquè les seves impresentables declaracions van ser en una entrevista on se li presentava com a president del TSJ de Castella i Lleó, no com a aficionat a la història de la Segona Guerra Mundial.

Tampoc va haver-hi sanció pels insults contra mig govern de coalició –“porcs”, “xoriços”, “porqueria feminazi”...– que va publicar en Facebook el jutge Manuel Piñar, el mateix que va ficar a la presó a Juana Rivas. El jutge es va defensar amb l'excusa que li havien hackejat el compte, que no havia estat ell. En el CGPJ no es van creure aquesta pintoresca explicació, però, així i tot, no se li va sancionar. Van argumentar que havia escrit aquests insults “a títol particular com a mer ciutadà”, no com a jutge. En la Comissió Disciplinària, a pas de tortuga, avui hi ha diversos expedients oberts contra altres jutges que es fiquen en política, d'aquests que se suposa no existeixen. 
És el cas del jutge Eloy Velasco, que va qüestionar la legitimitat del Govern i va menysprear a l'exministra i eurodiputada Irene Montero com a “caixera del Mercadona”. O el jutge Manuel Ruiz de Lara, que va insultar en xarxes al president del Govern i a la seva dona “Barbigoña”. O el jutge Peinado, que està sent investigat en el CGPJ per tres assumptes: el de pinxo interrogatori a Félix Bolaños, la seva anòmala decisió d'intentar processar al Ministre de Justícia en el Suprem i la seva negligència amb els terminis, que va obligar a arxivar una recerca per malversació contra un alt càrrec del PP a l'Ajuntament de Madrid. El nou CGPJ es pren aquest assumpte amb més interès que l'anterior. Però encara està per arribar la primera sanció a aquests imparcials jutges de verb florit per les seves declaracions polítiques. No es recorda una sola. 
El més semblant va ser una multa al jutge Vazquez Taín per fer “bromes de mal gust” sobre el cas Asunta, fa més d'una dècada. El CGPJ tampoc ha posat molt de la seva part a aclarir quants d'aquests jutges van treballar durant les recents vagues contra els plans del Govern per a reformar l'accés a la carrera judicial. Formalment, només un únic jutge dels més de 6.000 que hi ha en tota Espanya va declarar fer la vaga. Només un. La resta, o no van fer vaga o no el van comunicar per a així poder cobrar aquests dies com si realment haguessin anat a treballar. 
Però les intervencions polítiques més preocupants dels jutges no es produeixen ni en aquestes vagues en règim de tot inclòs, ni amb algunes declaracions altisonants. Ocorren en un àmbit on la comissió disciplinària del CGPJ no pot entrar: les actuacions, les sentències, les instruccions judicials… És aquí on de veritat es fa política amb toga. No són tots els jutges. Només uns pocs. Alguns saben el que fan. Uns altres s'enganyen a si mateixos: confonen la seva ideologia amb el Codi Penal i els seus prejudicis amb el sentit comú. Tots dos perceben els seus interessos personals com si fossin l'interès general. I comparteixen una visió torta de la Justícia, on importa més l'autoritat que el servei públic. 
Com un poder que tutela als altres; on la seva idea estreta del patri pes més que la veritat. Igual que alguns militars durant la Transició. Als veritables polítics amb toga mai els veuràs dient barbaritats en conferències o xarxes socials. Ells són més llestos. Saben que està malament. Aquest tipus d'abusos o errors només pot corregir-los un altre tribunal, no el CGPJ. I moltes vegades així succeeix, com els nombrosos rapapolvos que s'ha emportat el jutge Pentinat al llarg de la seva instrucció. Però en altres ocasions es tolera l'abús, que es disfressa d'independència judicial. 

El ‘lawfare’ no sempre consisteix a condemnar de manera injusta. A vegades també ocorre, però no és el mètode habitual. L'important és el procés. L'ombra de la sospita. Allargar el màxim possible una causa judicial amb finalitats polítics, retorçant la legalitat. Estic segur, per exemple, que més tard o més d'hora aquesta estrambòtica interpretació que va fer el Tribunal Suprem sobre la malversació en la Llei d'Amnistia serà anul·lada per instàncies superiors –la Justícia europea o el Tribunal Constitucional–. Però en el ‘mentrestant’ aquesta llei segueix sense complir-se, Puigdemont no pot tornar i la legislatura es complica per al Govern. És pura política judicial d'un tribunal que s'ha pres una llei plenament legal i constitucional –l'amnistia ja ha estat avalada pel TC– com un afront personal. 
També van ser anòmales les recerques del jutge Manuel García Castelló i aquest comando terrorista que havia matat d'un infart a un turista francès durant una protesta en l'aeroport de Barcelona. Uns suposats terroristes que García Castellón –quin gran ridícul!– finalment va haver de deixar marxar perquè va ficar la pota amb els terminis de la instrucció. 

Avui passa el mateix amb la recerca del jutge Peinado contra Begoña Gómez, que dista molt de ser normal. El seu últim intent: demanar set anys de correus electrònics de la dona del president, a veure que pesca. Probablement gens de rellevància penal. Però segur troba algun missatge morbós, que serà convenientment filtrat a determinats mitjans de comunicació. Exactament igual que va ocórrer amb la seva decisió d'interrogar al president del Govern perquè aquest vídeo més tard pogués circular. “Si falta un poder judicial independent desapareix el propi estat de dret”, va assegurar aquest divendres la presidenta del CGPJ, la suposadament progressista Isabel Perelló. Estic d'acord amb aquesta afirmació, paraula per paraula. Per això és tan greu que hi hagi jutges fent política, mentre Perelló fingeix no veure'ls.