El varen trobar mort al camí nou del bosc de can Deu, una de les moltes parelles que hi anàven a passejar se'l va trobar a terra amb la boca oberta i una expressió d'angoixa infinita als ulls; al seu costat la màquina de retratar encesa encara enfocava impàvida enlloc esperant a ser disparada. L'Amparo i en Rafael que eren qui el varen trobar, el coneixien de vista del barri i des del seu propi mòbil varen trucar a una ambulància.

La mare em va trucar, la veu tranquil·la, aparentment: el pare és mort, l'han trobat al bosc de can Déu, m'hi pots acompanyar?
Vàrem fer el camí en silenci, en arribar al bosc ja vàrem veure l'ambulància que no havia pogut endinsar-se on era el pare, amb els camins encara barrats pels arbres caiguts a la ventada del desembre passat.
- Un infart, va dir el metge. 
- Patia del cor?
- No!, que jo sàpiga, contestà la mare.

Després del funeral m'en vaig anar uns dies casa amb la mare per què no estigués sola, m'acabava de separar, i com ella no volia venir a la meva, ho vaig fer a l'inrevés. 

Un dissabte al matí vaig recordar la màquina de retratar que duia a la mà quan va patir l'infart, la càmera que sempre l'acompanyava anés on anés. S'havia esgotat la bateria, però la vaig carregar i vaig baixar les fotos a l'ordinador. 
N'hi havia cinc, al qual més estranya, a la primera hi apareixia una senyora d'uns cinquanta anys amb un cotxet d'aquests de minusvàlids, però no al bosc, sinó en una vorera urbana, a la segona un senyor d'uns seixanta, amb el seu vestit amb camisa i corbata assegut a la barra d'un bar amb una copa a la mà, que somreia a la càmera com ho feia també la senyora de la primera foto. A la tercera una senyora en banyador estava en un xiringuito a la platja. Vaig començar a preocupar-me, i en veure la quarta fotografia ho vaig comprendre tot. A la foto hi havia l'oncle Florenci al pati de casa seva amb un porró a la mà esquerra i saludant amb la dreta. No coneixia a la dona ni a l'home, ni a la senyora del banyador a la platja, però sí a l'oncle Florenci, només que aquest feia deu anys que havia traspassat. La següent foto, la cinquena era un autoretrat, (el pare mai n'hauria dit selfie) i aquesta foto era terrible, angoixant, malgrat ser aquella infausta tarda en què va morir, radiant, amb un cel blau nítid, rere seu, a la fotografia, tot era fosc, d'una foscor estranya, terriblement estranya, infinitament estranya...