En els últims anys, ha emergit a Espanya una figura que inquieta tant sociòlegs com educadors: els 'fachavales'. Joves, majoritàriament homes, que combinen estètica urbana, llenguatge digital i una actitud desafiadora envers els avenços socials en igualtat de gènere. No s'identifiquen com a masclistes, però els seus discursos i actituds reprodueixen, amb codis nous, les velles estructures patriarcals.
Aquest fenomen no sorgeix al buit. És la resposta d'una part de la joventut a un món que canvia massa de pressa per als que van créixer amb referents tradicionals de masculinitat. El feminisme, la diversitat sexual, la consciència ecològica o el qüestionament dels privilegis històrics es perceben com a amenaces. I davant d'aquesta incomoditat, alguns reaccionen amb ironia, negacionisme i una aparent rebel·lia que, en realitat, és profundament conservadora.
Els 'fachavales' no militen en partits ni escriuen manifestos. S'expressen a TikTok, a Twitch, en fils de X (abans Twitter), on l'antifeminisme es disfressa d'humor, de “sentit comú” o de victimisme masculí. Frases com “el feminisme ja no cerca igualtat, sinó privilegis” o “ara els homes no poden dir res” es repeteixen com a mantres als seus espais digitals. La crítica a la violència de gènere, a les lleis d'igualtat o als moviments socials es converteix en contingut viral, reforçat per algorismes que premien la polèmica.
Aquest nou masclisme no crida, però es burla. No imposa, però desacredita. No copeja, però invisibilitza. I ho fa amb una eficàcia preocupant, perquè s'adapta al llenguatge de les xarxes, a l'estètica del mem, al ritme de l'scroll infinit. És el masclisme 2.0: més subtil, més jove, més difícil de detectar.
La pregunta que queda a l'aire és com respondre. Des de l'educació? Des dels mitjans? Des de la política? La veritat és que ignorar el fenomen no ho farà desaparèixer. Els 'fachavales' són el símptoma d'una masculinitat en crisi i, com tot símptoma, mereix ser atès abans que es converteixi en malaltia.