La hipèrbole pot ser una eina al servei de la sàtira, i el titular inventat més exagerat que se'ns ocorri pot convertir-se en real en poc temps. El món va molt malament, en una acceleració tan eixelebrada que els experts assenyalen una sèrie d'escenaris plausibles d'aquí a dos anys:
- Trump anuncia que està a punt de perdre la paciència amb Rússia després que un dron rus entrés per la finestra del Despatx Oval, orinés en la seva catifa i emetés un so pregravat de conyeta. A Europa han aterrat tants drons russos, l'últim a l'Alcarria, que ja es revenen en Wallapop. Com a represàlia, Trump es fa portar a Zelenski a Washington i li dona una pallissa personalment, per no fer prou per a la pau.
—Netanyahu bombardeja un adossat de Badajoz, al·legant que allí s'amagaven terroristes de Hamàs. S'obre un incòmode debat en la dreta espanyola sobre si aquesta vegada Israel té dret a defensar-se o no, complicat pel fet que en aquest moment passava per allí la Volta. Putin també ataca un poble de Terol i descol·loca a la UE, perquè també diu que allí hi havia terroristes de Hamàs: es decideix que en aquest cas se li donen tres anys de marge abans d'enfadar-se.
—Pedro Sánchez guanya les eleccions amb una jugada maquiavèl·lica. Pacta una altra vegada amb els independentistes, però inverteix els papers: els dona la presidència del Govern, és ell qui els fa xantatge amb l'amenaça de fer-los caure, obté concessions inimaginables i no els deixa fer res per Catalunya. Un últim escó decisiu és d'un partit de Nacho Cano que creu que els marcians estan entre nosaltres i que obté de Sánchez lots de gorres amb hèlix i espases làser.
—En una calamarsada històrica, una pedrota de gel de 350 quilos cau sobre la seu del PP. Així i tot, el partit nega el canvi climàtic i culpa a Sánchez. Ja de pas, li atribueix la fosa dels pols i que els tomàquets no sàpiguen com abans.
—El preu de l'habitatge a Madrid aconsegueix els 300.000 euros per mil·límetre quadrat i dins de la M-30 no viu ningú. S'ofereix a Jeff Bezos comprar-ho tot, però exigeix un port per al seu megayate. Per a llavors té 325 quilòmetres d'eslora i es projecta un moll a Colmenar d'Orella, amb un canal des del Mediterrani, perquè li basti ficar el morro a València i plantar-se a Madrid. Tot a càrrec dels pressupostos de la Comunitat, que veu una gran oportunitat per als madrilenys.
—Bhutan aconsegueix el rècord d'aranzels dels EUA: un 5.675%, perquè Trump va creure pel nom que era una potència del gas butà.
—Gaza ja és un paradís de vacances amb gratacels de luxe i discoteques, encara que s'ha deixat una àrea com un camp de futbol que es continua bombardejant (els turistes poden bombardejar ells mateixos en un tour organitzat) i que per a llavors ja és un forat de 17 quilòmetres de profunditat. Al fons resisteix una última comunitat de veïns que es nega a anar-se'n.
—Aliena a tot, a Espanya el debat nacional se centra en un polèmic 'zasca' a El Hormiguero.
Això ha estat un humil homenatge a l'escriptor italià Stefano Benni, mort aquesta setmana, que feia aquestes coses i al qual he copiat sempre molt. Era un mestre de la sàtira a través de la hipèrbole, com a teràpia per a les desgràcies quotidianes. Hi ha una frase seva molt bonica: “La girafa té el cor lluny dels pensaments. Es va enamorar ahir, però encara no ho sap”. Tenir el cor lluny del cap sembla una tara estesa, i a alguns polítics espanyols els ocorre al revés: diuen ximpleries tan frívoles i paoroses sobre els pobres palestins que quan arriben al cor ja el troben gelat pel que ha sentit. Íñigo Domínguez al país.
