I si el que no poguéssim suportar d'Israel no fossin tant les seves accions com el que aquestes accions ens recorden, contra la nostra voluntat, a nosaltres, els bons europeus? I si el que ens recorden impertinentment és com s'han format els nostres Estats moderns? Respondre a aquest interrogant requeriria assumir, primer, que la moralitat pot tenir un origen immoral, i, segon, que el realisme polític continua vigent. Això deixaria als armats de bones intencions en un estrany lloc que seria més seràfic que polític.... es pregunta i reflexiona al seu bloc el filòsof Gregori Luri...
El comentari de Gregorio Luri és provocador i filosòficament dens. Planteja una crítica no tant a Israel com a la forma en què Europa es mira a si mateixa a través del mirall d'Israel. Desentranyarem i desenvolupar el seu argumentari. Luri suggereix que la incomoditat europea amb Israel no es deu únicament a les seves accions polítiques o militars, sinó al que aquestes accions revelen sobre la pròpia història europea. En altres paraules, Israel seria un recordatori incòmode de com s'han construït els Estats moderns a Europa: mitjançant violència, exclusió, guerra, i decisions pragmàtiques que avui es jutjarien com a immorals.
La paradoxa fundacional: Molts Estats europeus es van fundar sobre actes de conquesta, colonització, neteja ètnica o guerres civils. No obstant això, amb el temps, aquests mateixos Estats s'han convertit en defensors dels drets humans, la democràcia i la pau. La moral com a resultat, no com a punt de partida: Luri ens convida a considerar que la moralitat política pot ser una conseqüència de processos immorals. És a dir, que l'ordre, la llei i la justícia que avui gaudim podrien haver nascut d'actes que avui condemnaríem.
El realisme polític sosté que els Estats actuen en funció dels seus interessos, no de principis morals. En aquest marc, Israel no seria una anomalia, sinó una continuació de la lògica fundacional dels Estats moderns. La política no és angelical: Si acceptem que la moralitat pot tenir un origen immoral i que el realisme polític continua vigent, llavors els discursos benintencionats —basats només en valors— corren el risc de ser irrellevants o ingenus.
Luri adverteix que els qui es posicionen com “els bons” podrien estar més prop d'una fantasia ètica que d'una comprensió política realista. Israel incomoda perquè recorda: No pel que fa, sinó perquè les seves accions reflecteixen el que Europa va fer en el seu moment per a consolidar-se. Europa ha sublimat el seu passat violent en una narrativa de progrés i civilització. Israel, en actuar amb cruesa política, trenca aquesta narrativa i la retorna a les seves arrels. El comentari de Luri no justifica ni condemna les accions d'Israel. El que fa és convidar a una introspecció incòmoda: per què ens molesta tant Israel? És pel que fa a, o pel que ens recorda de nosaltres mateixos? I si és el segon, estem disposats a revisar la nostra pròpia història amb la mateixa severitat amb la qual jutgem a uns altres?
Quan el filòsof Gregorio Luri planteja que el que ens incomoda d'Israel no són tant les seves accions com el que aquestes accions ens recorden —contra la nostra voluntat— sobre nosaltres mateixos, està tocant una fibra profunda de la consciència europea. I si el que ens molesta d'Israel és que ens obliga a mirar de front l'origen violent dels nostres propis Estats moderns? I si la moralitat que avui defensem ha nascut, paradoxalment, d'actes que avui condemnaríem?. Aquest article explora aquesta tesi incòmoda, la desenvolupa i la connecta amb pensadors com Carl Schmitt, Hannah Arendt i Raymond Aron, per a entendre per què el judici moral europeu sobre Israel podria estar més prop de la introspecció que de la condemna. Europa s'enorgulleix dels seus valors: drets humans, democràcia, pau. Però com es van construir els Estats que avui els defensen? A través de guerres, colonitzacions, neteges ètniques, pactes de sang i foc. La moralitat política europea no va néixer de la virtut, sinó de la necessitat, del conflicte, del pragmatisme.
Luri ens convida a acceptar que la moralitat pot tenir un origen immoral. És una idea que recorda a Hannah Arendt quan parlava de la banalitat del mal: no tot el que és legal és just, i no tot el que és just va néixer de bones intencions. Carl Schmitt, el jurista alemany, afirmava que “el polític” es defineix per la distinció entre amic i enemic. En aquest marc, els Estats no actuen per principis morals, sinó per interessos. Israel, llavors, no seria una anomalia, sinó un Estat que actua com els altres el van fer en el seu moment fundacional. Raymond Aron, més moderat, defensava un realisme liberal: la política ha d'aspirar a la moral, però sense oblidar que es juga en un terreny de poder, no d'àngels. Luri sembla alinear-se amb aquesta visió: els benintencionats corren el risc de quedar en un lloc “seràfic”, més prop de la fantasia ètica que de la comprensió política.
Israel incomoda, perquè recorda. Recorda com es van construir França, Alemanya, Itàlia, Espanya. Recorda que la pau europea és recent, i que la seva memòria és selectiva. Quan Israel actua amb cruesa, Europa es veu reflectida en un mirall que no vol mirar. Aquest mirall revela una veritat incòmoda: la modernitat política europea no és tan pura com el seu discurs moral pretén. I això genera una tensió entre el passat que es vol oblidar i el present que es vol jutjar. En aquest context, els discursos ètics que condemnen a Israel des d'una suposada superioritat moral corren el risc de ser irrellevants. No perquè la moral no import, sinó perquè la política no es construeix només amb valors, sinó amb poder, història i memòria.
Luri ens desafia a abandonar la comoditat del judici fàcil i a entrar en el terreny complex de l'autocrítica. Podem jutjar sense recordar? Podem condemnar sense revisar com arribem on estem?. hipocresia o lucidesa?.
Aquest article no pretén justificar ni condemnar les accions d'Israel. El que proposa —seguint a Luri— és una reflexió més profunda: per què ens molesta tant Israel? És pel que fa, o pel que ens recorda de nosaltres mateixos? Acceptar que la moralitat pot tenir un origen immoral, i que el realisme polític continua vigent, no ens converteix en cínics. Ens converteix en lúcids. I potser, en millors ciutadans.
A mi me molesta(?) Israel, porque está siempre incordiando. Si los teóricos sionistas(los padres fundadores),hubiesen construido su Estado, por ejemplo en Argentina o en Nigeria ,como llegaron a pensar, con el acuerdo de los lugareños, seguro que no estaríamos sufriendo. Pero no, por una idea peregrina de derecho de origen, se empeñaron en una zona llena de musulmanes, para colmo estratégica militarmente y económicamente. Así estamos, guerra tras guerra, sin solución. Con su Tecnología son capaces de trasladar su Estado a cualquier lugar de la Tierra, incluido en el más cruel desierto, en nada de tiempo, exportarían armas, tomates, melones, tecnología punta, como hacen ahora. Es que no hay derecho, lo que tenemos que aguantar
Eso es así, pero el artículo no trata de eso. Israel nos molesta porque nos recuerda a nuestro pasado, a como se erigieron nuestras naciones, el colonialismo, tres guerras.
Dicho esto, los podían haber puesto en el Norte de África, o en cualquier otro lugar que sería más adecuado que su actual localización. O simplemente que Alemania les hubiera cedido parte de su territorio, habría sido una buena compensación por el holocausto.
Pues claro que se ajusta al escrito, cada nación actual europea tiene un nacimiento, donde entran muchos detalles, incluida la guerra. España la conveniencia de la unión por medio de matrimonios sin amor, incluso de príncipes niños. Bélgica, los belgas más franceses que los parisinos, porque le interesaba a Inglaterra. Los Paises Bajos por cuestión religiosa, que no querían ser católicos. Casi todas tienen un pasado de guerras, muertes ,oro, conveniencia política .Si quieres sigo con Irlanda, Dinamarca...
Pero Israel, es lo mas ficticio de todas ,cada uno de los originales israelís de su madre y de su padre ,muchos ni siquiera profesan la religión judía, otros ni creyentes. Pero la vida es así.
Alemania ya dio a Israel un montón de marcos. para compensar y nunca dirá que no a cualquier idea o necesidad de Israel. Excepto un trozo de terreno, eso son cosas mayores.
Tengo nietos en el Colegio Alemán por eso te lo digo. Mucho pasarles películas de los campos de concentración, que no les sirve para nada, ya están hartos los niños, no saben de que va, ellos los móviles, con sus juegos. Afortunadamente
Claro, con el franquismo y los niños de aquí sucede lo mismo.
Hay cosas que no se reparan con dinero, aunque puedan ayudar.
Luri adverteix que els qui es posicionen com “els bons” podrien estar més prop d'una fantasia ètica que d'una comprensió política realista.
Un punto de partida a tener en cuenta, Francesc. Pisamos terreno pantanoso porque estamos hablando de religión, de creencias y salvando distancias, es como el fútbol, el fan del equipo no verá nunca sus errores.
Porqué no se entabló Israel en Argentina?, sencillo, porque Judea está visible en donde está, en la Palestinae romana de hace dos mil años, tres mil de Salomón. y tres mil quinientos de Moises, todos de la tribu de Judá.
Y a lo que vamos, esto que escribo no impide que siga la matanza, me perdonen los ideólogos, si prefieren llamarlo genocidio porque suena más a la idea, se le llame, pero la cantidad de muertos son los mismos y las barbaridades iguales.
Luri lo dice claro: " la política no es construeix només amb valors, sinó amb poder, història i memòria." y es así. De ahí la respuesta negativa de Egipto a que entren gazaties, porque no quiere a Hamas en su casa; y esa misma respuesta la dan absolutamente todos los países árabes, sin excepción. Mientras, siguen vendiendo petróleo a Occidente y comprando armas a Occidente.
Creo que es un artículo lúcido, que no agradará a una gran parte de los lectores, que en ciertos momentos es frio, que no es emocional, sino racional, y que hay tantos intereses que en ocasiones nos llevan a todos a confusión.
Aquest és el gran drama del poble palestí, segrestat per Hamas, i anorreat per Israel.