L’any 1980 TVE es feia ressò en un reportatge de l’any internacional del Nen Subnormal. No fa molt d’això. Eren temps en què qui proferia subnormal com a insult ho feia amb l’expressa voluntat d'associar algú pejorativament, sense rubor ni manies, a un grup de persones que avui dia designem com a discapacitats intel·lectuals.
A poc a poc (potser molt a poc a poc), a causa de l’abús en el seu ús, però també gràcies a una major conscienciació social, subnormal ha acabat dissociant-se de les persones amb discapacitat intel·lectual per únicament designar algú a qui es considera ximple en grau superlatiu. En un graó més amunt que imbècil.
Avui dia la paraula malauradament de moda per insultar és autista. I està passant com amb el subnormal de fa quaranta anys: es diu amb una intenció associativa a un col·lectiu. Autista encara manté una connexió reconeixible amb un determinat col·lectiu. Com a insult, circula en entorns mediàtics amb impunitat. Aquella conscienciació de què gaudeix en la actualitat subnormal és inexistent encara per a autista. De fet, tan poca consciència en tenim que fins i tot ens autoatribuïm la condició per fer la gràcia: “No tinc ganes de parlar amb ningú, estic en mode autista”.
A les xarxes –i fora d’elles– tothom és “autista” com tothom era i és “subnormal”. Són “autistes” Messi, Zverev, Cole Palmer, Ferran Torres, Iniesta i tot aquell a qui a vostè se li passi pel cap.
Passa el mateix amb Dembélé. A X, el futbolista “és el primer Pilota d’Or autista”. Però ja ho era abans de ser guardonat. També fora de les xarxes: l’exentrenador de la selecció argentina de futbol Jorge Sampaoli es va referir al francès amb aquestes paraules: “Saben que juga com un autista: comença l’acció i l’acaba sol”. Ben fàcil que era qualificar-lo d’individualista...
En política també s’estila. Feijóo, per exemple, fa uns anys es va al carro. “Mai no he vist un govern tan autista davant un conflicte tan generalitzat com aquest”, va dir arran de la nova posició de Sánchez sobre el Sàhara Occidental i l’aturada dels transports.
L’autisme és “un trastorn d’origen neurobiològic amb què una persona neix i que l’acompanya al llarg de la seva vida”, es va queixar per escrit la confederació Autisme Espanya davant les paraules del líder gallec.
És cert que en certs moments es diu en un to pretesament afectuós, com si l'etiquetatge d’autista fos entranyable o un ós de peluix. Però, al cap i a la fi, acaba sent tan feridor com quan és un improperi. Contribueix amb la mateixa intensitat a estigmatitzar tota una sèrie de persones que no són ni de bon tros malaltes, sinó persones que bonament necessiten que se les ajudi a adaptar-se.
Sempre que es desqualifica gratuïtament algú d’autista, s'ofèn molt més a tot aquell diagnosticat en el trastorn de l’espectre autista, que no pas a qui va dirigit l’insult. I de retruc es reforcen estereotips negatius, sobre les persones amb autisme: que es tanquen en el seu món i que són incapaços de relacionar-se.
De tots depèn que alliberem les persones amb autisme d’haver de lluitar cada dia pel respecte a la seva dignitat. Potser així arribi el dia que si Dembélé és o no autista ens sigui, simplement, irrellevant. Àlex Tort a la vanguardia.cat
Los adjetivos calificativos que vienen de una enfermedad descalifican a quien las pronuncia, sea quien sea.
Cuando escucho eso de !subnormal¡, me pongo de mala ostia, no puedo con ello.
Tuve en Barcelona un crio del barrio que tenía el síndrome de Dawn, con delicadeza venía a preguntrme si iba a ir al partido , a ver el Espanyol. Muchas veces le dejé los carnets para que fuera con su madre, y Mayte y yo nos íbamos a pasear en vez de ir al campo.
El crio y su madre nos adoraban y yo me encariñé con él.
Ya no está con nosotros.
Una de les converses més delicioses de la meva vida la vaig mantenir amb una noia amb síndrome de Dawn, un dissabte al matí.