UN FANTASMA RECORRE CATALUNYA


 El diumenge va aparèixer un fantasma a Catalunya. No vestia el llençol blanc que l'imaginari popular atribueix com a vestimenta als espectres. Anava cobert amb les pàgines de La Vanguardia en les quals podien llegir-se els resultats d'una enquesta del propi periòdic que atribuïa a Aliança Catalana 19 escons i 16 a Vox (ara tenen 2 i 11, respectivament) en el cas de celebrar-se ara unes hipotètiques eleccions al Parlament. L'esglai no acabava aquí. El PSC, que monopolitza la totalitat de l'engranatge institucional en aquests moments, se situava en aquest estudi a la baixa, perdent Salvador Illa un total de sis diputats. Uns escons que bàsicament perdrien els de Juntsxcat o el que en queda de la banda. (aportació personal)

Però els titulars i el monopoli de les tertúlies se'ls va emportar la meteòrica ascensió de la dreta radical, especialment la que vesteix barretina i espardenyes . Encara que tot això, també el retrocés del PSC, siguin en realitat ingredients del mateix còctel de malestar que xopa el cos social de Catalunya, com fa el propi a Espanya, Europa o els Estats Units.

L'enquesta va merèixer aplaudiments, indiferències i menyspreus. Fins va haver-hi qui va voler veure en ella una conspiració, encara que no sapiguem per a què. Serà que el nerviosisme és molt mal company de viatge. Però tampoc hi ha per a punt. Al cap i a l'últim, en els partits aquest fantasma és de sobres conegut, gairebé un amic, perquè és el mateix que s'apareix constantment en les seves pròpies recerques i projeccions demoscópicas.

L'enquesta el que diu és el següent: el que fins fa res era inimaginable va camí si es fes realitat. Catalunya es europeíza en el sentit més literal i presentista del terme. O cosa que és el mateix, es derechiza a velocitat de vertigen i ho fa a lloms de les opcions més radicals. L'efecte dels cordons sanitaris practicats fins a la data, ja es va veient, és el mateix que el de posar-se una pastanaga al cap per a prevenir un aneurisma. Uhhhh!, crida el fantasma: a Catalunya, un de cada quatre diputats pot ser per a la ultradreta. Més del 24% dels sufragis.

Immigració, nerviosisme creixent entre les classes mitjanes i populars pel temor al desclasamiento cap avall, i la sensació de navegar sense rumb entre les generacions més joves. O cosa que és el mateix, canvis radicals en el paisatge humà, empitjorament de les condicions materials de vida d'un percentatge elevat de la població i la convicció, entre els de menor edat, que les regles del joc que han heretat els perjudiquen i han d'apostar per la radicalitat per a canviar-les.

Heus aquí el trípode de causes –hi ha més, però no són més que variacions– sobre el qual s'assenteixi el fenomen. El diagnòstic està fet des de fa anys (llegeixin, si tenen temps, a Patrick J. Deneen: Per què ha fracassat el liberalisme? ), però el més que arriba a oferir-se com a solució al cada vegada major nombre de ciutadans descontents és un laconisme del tipus “podria ser pitjor” i una invitació a la resignació i al conformisme davant l'inevitable.

Però què és l'inevitable. Perquè, segons li escoltem explícitament o implícitament a la política sistèmica i convencional, tot allò que està provocant aquesta atzagaiada. Més immigració: no queda un altre remei. Major concentració de la riquesa: així són les regles del lliure mercat. Més dificultats perquè el jove pugui emprendre un projecte de vida sense l'ajuda de la seva família: ni bons salaris, ni habitatge a preus raonables, ni possibilitats d'escalar socialment sense unes inversions cada vegada majors en educació exclusivista i pares que paguin la festa.

La paradoxa és fàcil d'advertir. Les qüestions que estan provocant el desplaçament de grups de ciutadans cap a les opcions polítiques més disruptives i antisistema resulten inatacables, gairebé inabordables, des de la política convencional.

Vistes així les coses, segons quines projeccions electorals no resulten tan sorprenents. El fantasma no ens visita perquè sí, al fantasma se li ha invocat i es continua invocant-lo. I així serà mentre es continuï tractant de racistes o etnicistas als qui només volen viure en un lloc que els continuï resultant recognoscible. O mentre es mantingui al capdamunt el risc de desclassament cap avall de les classes mitjanes i populars. I també mentre s'incompleixin clàusules bàsiques del contracte social amb els joves. Sobretot aquella no escrita que diu que si poses de la teva part tot allò que cal posar, obtindràs la justa recompensa. A sants i a minyons no prometis si no dons. - Josep Martí Blanch

12 Comentaris

Més recent Anterior