La Diada no és el que va ser, però s'acosta al que estaria bé que fos: una festa transversal, on càpiguen totes les maneres d'entendre Catalunya. Els socialistes han volgut que aquesta sigui una data de marcat caràcter institucional, cosa que s'entén, ja que les institucions catalanes necessiten recuperar múscul. Els independentistes han intentat visualitzar que segueixen vius, encara que són conscients que no passen pel millor moment. Paola Lo Cascio, doctora en Història per la UB, ho resumia així a l'Ara: “La política a Catalunya ha agafat més el to de la gestió que de la reivindicació”.
És evident que la Diada del 2025 s'ha celebrat en un context internacional realment incert, que convida a tocar de peus a terra i descartar les aventures. Europa intenta trobar el seu lloc a la història, menyspreada per Trump, que gairebé l'ha abandonat a la seva sort –a més d'imposar-li aranzels abusius– i amenaçada per Vladímir Putin, que no només li fa un pols a través d'Ucraïna, sinó que es permet fins i tot la provocació que els seus drones sobrevolen el cel de Polo. Tot plegat en un continent on creix l'extrema dreta com si la gent desconegués on ens ha portat en el passat la seva recepta basada en l'exclusió i l'odi.
De fet, s'ha produït un declivi natural de manifestants una vegada els independentistes emocionals, que van créixer del 20 al 49%, gràcies a la gestió del procés de nefasta M. Rajoy, igual que l'expresident, s'han retirat a altres menesters allunyats de la política, espantats pel fiasco de la fallida declaració d'independència de Schrödinger dels nois Puigdemont.
Per això no és estrany que aquest Onze de Setembre hi hagués més gent de pont que als carrers, com tampoc ho és que Illa intenti ocupar la centralitat del país, que el sobiranisme ha abandonat sense acabar de recuperar-lo. Només cal que el president aconsegueixi aquests “recursos que ens corresponen” als catalans, als quals es va referir al seu discurs institucional. No serà fàcil, l'anticatalanisme continua viu en aquesta Espanya que s'escora cada cop més la dreta.
I en tot aquest assumpte, què hi diu Espanya? Res, saben de vell que som inofensius, que com un gos quedem quiets en bordar bord, però no mosseguem i que en aquesta qüestió, com en altres només ens quedem amb l'elegant i impúdic fet del gest, en un etern coitus interruptus. 

Hi ha un vell acudit de Woody Allen a Annie Hall que seria l'imaginari de com ens contempla Espanya: "Doctor, el meu germà està boig, es creu que és una gallina... I per què que no li ingressa en un manicomi? - Li pregunta aquest. -Veurà, diu Allen.... és que necessito els seus ous."

Cal tenir present que el PIB que aporta el País Basc a Espanya és del 5% i el català del 19%, superat només per la Comunitat de Madrid que aporta el 21%, encara que cal reconèixer i acceptar que tant el País Basc com la Comunitat de Madrid ja han aconseguit la seva independència, sense tant soroll ni escarafalls... 

No hi ha més preguntes, senyoria.