EL DISCURS DEL NOBEL

De què parlarà László Krasznahorkai en el seu discurs davant l'Acadèmia sueca, dos dies abans del lliurament dels premis Nobel aquest desembre? El flamant guardonat ja ha d'estar pensant-ho i el temps no li sobrarà. Potser pot servir-li com a punt d'arrencada el que va pronunciar al setembre de l'any passat, a Marràqueix, en recollir el premi Formentor 2024. Allí va parlar de la seva localitat natal, Gyula, a Hongria. De com de nen caminava pels seus carrers estrets i es creuava amb tendir-vos i veïns: el sabater Kerekes, el doctor Petróczky, el capellà Kovrig, el pastisser Osy, el sastre Turai. I va evocar així mateix a les grans figures de la ciutat: el psiquiatre Soóky, el professor Miskolczi, que va renunciar a la seva carrera per a casar-se amb la seva cosina... Quan ja adult l'escriptor va tornar a aquests carrers, es va adonar que la ciutat “no sols no estava en el seu lloc, sinó que no existia en absolut”, i ja ningú recordava el que ell havia evocat. Un bell tribut a l'ambigüitat de la memòria. Seguirà a Estocolm una inspiració semblant? 

 Evocar el passat és el que vaig fer en aquest poema, tampoc ningú recorda tot l'evocat en ell, perquè soc l'últim que queda, per això n'he deixat constància...

RECORDS

De la mateixa manera que ja no hi ha pallers
han desaparegut moltes de les coses,
que omplien el paisatge de la meva infantesa:
el carro i la mula del “Basta”, que cada matí
passava davant de casa mentre jo esmorzava,
la torna en anar a buscar el pa a cal “Sisu”,
els patins de quatre rodes lligats a les sabates,
la rodona, sí, aquella llanta de bicicleta
que amb un pal guiàvem amb força traça.
El Sanches els diumenges davant la Creu Alta,
"regalèssia tendre", cridava i caramels de mel.
. 
La moto amb sidecar que tenia el pare,
jugar al bell mig del carrer amb els companys,
la fona per tirar-nos pedres al carrer,
els cromos de la xocolata i també del litines,

les xapes i els botons per jugar a futbol.
Els pastorets a la Parròquia, i resar el rosari cada tarda. 

El mes de Maria i la Setmana Santa.
La cobla tocant sardanes cada diumenge,
sortint de missa de dotze; el vermut de garrafa,
les olives"rellenes" i les patates "xips"
el pa amb oli o amb vi i sucre i la llet de vaca.
. 
Tots aquests records esvanits amb el temps
formen part d’un passat que ja no tornarà.
I que n'hem perdut de bagatge amb pocs anys!.
Ens estem fent grans, que no vells,
però hem arribat fins aquí, i aquest passat
perdut en els records del temps, d'un temps
que encara és el nostre, amb nosaltres
un dia se n'aniran... 

                                                     per sempre.

                                    *   *   *