EL RADAR DE L'ESTUPIDESA

Tot i que hi ha molts més mecanismes que podrien definir l'estupidesa, acabem aquesta síntesi amb la «cínica desconfiança» que pateix l'estúpid, i fins i tot l'idiota, de manera molt més marcada que els altres. El cinisme es defineix com un conjunt de creences negatives sobre la naturalesa humana i les seves motivacions. L'idiota molt sovint és víctima de cinisme sociopolític, només cal preguntar-li. Algunes frases sense verb marquen les reflexions quotidianes: «Tot podrit»; «Radars = extorsió, negoci»; «Els psicòlegs? Mers xerraires»; «Els periodistes? Llepaculs». Pensa que la gent és honesta només perquè té por que l'atrapin.

L'idiota viu en un món d'incompetència i d'engany. Els estudis demostren que els estúpids cínics són tan poc cooperatius i tan desconfiats que perden oportunitats professionals i per això acaben amb ingressos més baixos que els altres. Al final, es podria dir que l'estúpid encarna una mena d'exageració de diverses tendències psicològiques identificades pels investigadors. I aquell que les reuneixi totes serà percebut com el «rei dels estúpids», fins i tot com el més gran imbècil que mai hagi existit sobre la faç de la Terra. Tanmateix, potser la pregunta que ens hàgim de fer sigui: «Per què n'hi ha tants?». És cert, només cal cridar «pobre estúpid» al carrer perquè tothom es giri. Un cop més, la literatura científica ens aporta aquesta resposta i moltes altres.

Per començar, estem equipats amb un radar per a l'estupidesa: el biaix de negativitat. És la tendència a donar més importància, atenció i interès a les coses negatives que a les positives. El biaix de negativitat té greus conseqüències per a les opinions dels éssers humans, que s'omplen de prejudicis, estereotips, discriminació i supersticions. En les tasques domèstiques, de seguida ens fixem en els detalls quan no estan acabats, però mai quan sí que ho estan... Per tant, és gràcies al biaix de negativitat que som capaços d'identificar més de pressa un estúpid que un geni en un entorn social complex. D'altra banda, aquest biaix ens fa percebre més intenció darrere d'una circumstància negativa que darrere una positiva. Si busquem un objecte a casa, tendim a pensar que no ho vam perdre nosaltres, sinó que algú més el va posar en algun lloc: «Qui ha agafat el meu...?». Al final, si falla alguna cosa, tendim a pensar que hi ha una intenció humana darrere, que és culpa d'un gran estúpid que ho ha arruïnat tot.

Finalment, cal destacar que els investigadors han descobert l'error fonamental d'atribució: quan observem una persona, atribuïm el seu comportament a la seva naturalesa profunda, més que a les causes externes. En molts casos, la conclusió es fa evident: és un idiota. Així, quan un cotxe ens avança a tota velocitat, és perquè el conductor és un animal, i no perquè el seu fill es va fer mal a l'escola i està anant a buscar-lo; quan un amic triga més de dues hores a respondre el nostre correu segurament és perquè està de mal humor i no perquè la connexió a internet estigui fallant; si un col·lega no ens ha reenviat l'arxiu, és perquè és mandrós i no perquè estigui saturat de feina; si el professor em respon de manera brusca, és perquè és idiota i no perquè la meva pregunta sigui tonta. Aquest mecanisme també augmenta la nostra capacitat de veure estúpids per tot arreu. Heus aquí almenys dues raons per les quals som tan sensibles a l'estupidesa. Psicologia de l'estupidesa - Steve Pinker.

L'anomenada llei de Brandolini o principi d'asimetria de l'estupidesa (the bullshit asimmetry) és una idea publicada en línia l'any 2013 pel programador italià Alberto Brandolini. Aquest dicta que la quantitat d'energia necessària per refutar una estupidesa, falsedat o engany (“bullshit”) és un ordre de magnitud més gran que el requerit per produir-la (Brandolini, 2013).

Aquesta proposta, a primera vista simple i humorística, posa en evidència un dels obstacles més importants que ha enfrontat la ciència des dels seus inicis: el clar desavantatge que té el pensament racional i la informació basada en fets, davant els arguments populars i les postures emocionals que habiten l'opinió pública.