La il·lusió més gran que genera el cervell és la que vivim al nostre propi cos”. Ignacio Morgado. Catedràtic emèrit de Psicobiologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, no cessa en el seu afany de continuar desxifrant tot el que encara oculta la nostra ment. Referent en l'estudi del cervell, Ignacio Morgado (San Vicente de Alcántara, Badajoz, 1951), catedràtic emèrit de Psicobiologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), no cessa en el seu afany de continuar desxifrant tot el que encara oculta aquest meravellós òrgan. En especial, la consciència. A ella li dedica el seu últim llibre, El mirall de la imaginació (Ariel).

Com definiria què és la consciència?

És un estat de la ment que perdem quan dormim sense somiar o quan ens anestesien en un quiròfan. Però aquesta no deixa de ser una definició poc profunda, perquè en realitat la natura íntima de la consciència no la sabem.

La coneixerem algun dia?

Pot ser. El que tinc els meus dubtes és de si el cervell de l'home actual, d'avui, que és el més evolucionat que existeix, pot arribar a entendre-la, encara que no és tan important com podríem pensar. El que ens interessa, des d'un punt de vista pràctic, són aquells mecanismes del cervell que la fan possible. Per a què? Perquè una persona que l'hagi perdut en un accident de treball o per una malaltia la hi puguem tornar, amb independència que no sapiguem què és. Però si torna, allà hi ha.

“La ment i la consciència humanes tenen molt de metavers, d'il·lusió”, assevera al llibre.

Així és. Vivim en un món que podem conèixer gràcies a la imaginació, al pensament conscient. Si no tinguéssim aquell pensament conscient, aquell metavers, seríem com un vegetal: naixeríem, viuríem i moriríem, però no ens adonaríem mai de la nostra pròpia existència. És aquella capacitat conscient de pensar, raonar i viure en una il·lusió conscient la que li dona sentit a la nostra vida.

Quina és la il·lusió més gran que genera el nostre cervell?

Que vivim dins del nostre propi cos. No hi ha dubte que és així, però no deixa de ser una il·lusió, i és tan fàcil modificar-la en un laboratori sense la necessitat de prendre drogues… No obstant això, és una il·lusió pràctica. T'imagines el que significaria que quan jo em mogués, sentís que el meu cos és aquí i la meva consciència en l'altre extrem de la sala? Això faria que m'equivoqués constantment. Per exemple, a l'hora d'assolir objectes.

Malgrat viure en una il·lusió, diu que el cervell no ens enganya.

La mateixa pregunta –“ens enganya el cervell?”- és un engany. Perquè jo podria preguntar: “A qui enganya?”. En tot cas s'enganya a si mateix, al mateix cervell, i un no pot pensar que és una cosa diferent del seu cervell. Què soc jo sense ell? Res. Seria pell, músculs, ossos… Jo soc el meu cervell.

Si vivim en una il·lusió, no podrem conèixer mai el món extern, diu el neurocientífic Christof Koch.

I té raó. La visió que tenim del món és una visió transformada que ha passat pel filtre del cervell. Aquest no veu el món tal com és. Fora de nosaltres només hi ha matèria i energia. El cel blau que estic veient ara mateix el crea el cervell. Significa això que allà enfora no hi ha res? No. El que ocorre és que aquella energia electromagnètica penetra pels nostres sentits i el nostre cervell la transforma en llum, en colors, que en realitat únicament estan en la nostra ment. El cervell veu el món a la seva manera.

La mateixa pregunta de si ens enganya el cervell és un engany: Jo soc el meu cervell” D'una manera pragmàtica. 

Exacte. Un exemple. Encara que és el cervell el que estableixi el tacte quan toco amb la mà un llibre, d'una forma misteriosa que els científics encara no hem pogut explicar, sento el tacte a la meva mà. La prova que això és així està en els membres fantasma. Una persona que ha perdut una mà en un accident laboral continua sentint el tacte de la mà que ja no té, i això demostra que són les parts del cervell que processen el tacte les que estan creant el sentiment de tocar.

Si és el nostre cervell qui crea la il·lusió del que veiem, llavors, com saber que tots els humans percebem exactament igual la realitat?

No ho sabem. Un no pot penetrar en la ment de cap altra persona. És la característica més important de la consciència: la subjectivitat. La meva consciència és meva i només meva. De fet, i ara que està tan de moda la IA, podria relacionar-me amb éssers no conscients que es comporten de manera idèntica a com ho faria un ésser que sí ho és i creure que aquell artefacte és conscient. Pot semblar una cosa màgica, però és la prova contundent que l'experiència conscient és plenament subjectiva.

Vostè conjectura que, potser, la capacitat del cervell per entendre el fenomen de la consciència podria no haver evolucionat al no tenir valor adaptatiu.

És cert. Un ximpanzé té un cervell conscient, que pesa al voltant de 500 grams, però que no sap fer arrels quadrades. És un cervell amb limitacions. Per què pensarem que el nostre, que pesa una mica menys d'un quilo i mig, té capacitat per entendre-ho tot? És probable que no tingui capacitat per entendre què és la consciència en la seva intimitat. Ho sabrem algun dia? Pot ser. Dins de posem deu milions d'anys, els éssers que ens hagin succeït en l'evolució pot ser que tinguin un cervell capaç d'entendre-ho. El que ocorre és que és molt probable que tinguin altres problemes que ara nosaltres no tenim, i aquest serà el preu que hagin de pagar per haver accedit a la promoció de saber què és la consciència. Una mona no sap fer una arrel quadrada, però no té el problema de saber què és la consciència, aquell problema el tindrà quan sàpiga fer una arrel quadrada. Tenir limitacions i desconèixer la natura íntima de la consciència té altres avantatges.

“Que la consciència ens sembli una cosa misteriosa ajuda a creure que hi ha alguna cosa més enllà d'ella”

Digui-me'n alguna.

És una hipòtesi que proposo al llibre. El fet que la consciència ens sembli una cosa misteriosa ajuda que creguem que hi ha alguna cosa més enllà d'ella. La gent que viu en un món de pobresa o malalties necessita alguna cosa per resistir. És possible que l'evolució hagi creat el mateix desconeixement de la consciència com un mecanisme per originar resiliència.

Josep Fita -  Llicenciat en Periodisme per la UAB, treballa a La Vanguardia des del 2010. Actualment, a la secció de Societat, on escriu sobre salut, ciència o educació. Abans havia treballat a la Cadena Ser i COM Ràdio. jfita@lavanguardia.es