EXPATS: HISTÒRIA D'UN FINANCER

 

Excel·lent abillament i millor dicció. Un home d’èxit. En el seu argot, a powerful man, un paio dels que mouen diners, ja ens entenem. Un endevinador. La seva feina consisteix a saber el que passarà. Capturar el món que encara no és a través de la prospecció per presentar-nos-el amb suposicions aparentment certes. Les seves profecies tenen un camp d’acció molt concret: els diners. El nostre home veu un demà més darwinista que l’ac­tual pel que fa a la butxaca. Els països competiran entre ells per atreure els professionals d’èxit del planeta cap a les seves ciutats amb incentius fiscals. Veniu amb el vostre ordinador portàtil a Barcelona o Madrid i no pagueu impostos durant deu anys! D’aquests en diu expats, no immigrants. I seran, diu, fonamentals per mantenir les rà­tios de consum, innovació, excel·lència i totes les coses bones que imaginem. Sense ells, afirma, serem menys competitius, menys disruptius i ens quedaríem enrere. Se’ls ha d’estimar, adorar i tractar bé. Convidar-los a te matxa.

És clar que algú haurà de netejar els seus pisos, escombrar els seus carrers, preparar-los el brunch i trucar al timbre de casa seva per lliurar-los el sopar preparat en una dark kitchen. Així que també caldrà continuar important masses de gent a precari, gent que en tingui prou amb pagar-se una habitació compartida. El món que el nostre home visualitza es construeix sobre aquell doble flux incessant d’immigració. Primera i segona classe. Totes dues imprescindibles. Oposar-s’hi no és més que un somieig quixotesc. Un dis­barat. I la comunitat preexistent? Tant es! El món és moviment, i els llocs no són de ningú­!

Val més assumir-ho, pair-ho i adaptar-s’hi. Amb aranzels o sense, amb independència de la situació geopolítica i tot i que la nostàlgia s’articula a través d’opcions polítiques d’ànim disruptiu, el fonamental no canviarà. Som al 2025, però escoltant-lo viatges al 2007: la terra és plana, i la història, almenys l’econòmica, l’única que per a ell marca la diferència, s’ha acabat. La política, les institucions, els homes i les dones no són més que una comitiva florida. Subalterns sense més paper que el de seguir, els uns amb entusiasme, els altres amb resignació, el flautista financer.

Parlem de més coses, no només d’immigració. De la IA, per exemple. Més que del seu impacte al món real, les coses bones i les dolentes que pot portar, el que interessa al nostre home és determinar si hi ha una bombolla borsària al seu voltant. Conclou que no, que a tot estirar potser una sobrevaloració que es corregirà sense un dolor excessiu, no explotant com van fer les puntcoms pels volts de l’any 2000. 

Tot resulta inevitable, obeeix a regles fixes. Així que no cal preocupar-se per l’impacte radical al món laboral que anticipa la IA. La devaluació, la precarització o l’extinció de llocs de treball són qüestions que no mereixen ser catalogades ni tan sols com a danys col·laterals. Són només conseqüències fredes.

Parlarem de més coses. Però amb aquestes dues, immigració i IA, n’hi ha prou per entendre la seva cosmovisió: inevitabilitat, resignació i adaptació. No hi ha res que pugui ser de cap altra manera, així que cal aguantar i, sobretot, treure’n partit sense mortificar-se moralment. Aquest és el seu paradigma i el del món al qual pertany. Fa bé d’apuntalar-lo. No s’ha de mossegar la mà que dona menjar. I menys si dona menjar formidablement.

Tornant cap a casa recupero un llibre de Diego Fusaro, un filòsof italià de matriu marxista, però que suscita adoració en els ambients més conservadors i tradicionalistes, mentre és vilipendiat en cercles progressistes per proporcionar munició intel·lectual a la dreta en entorns obreristes i populars. Té com a títol Pensar diferente. Filosofía del di­senso (editorial Trotta, 2022). Abans d’embolicar-lo per enviar-l’hi, hi afegeixo una nota a mà: “Crec que menysprees la capacitat de l’ésser humà de dissentir, de plasmar la dissensió en idees, que aquestes idees subverteixin els valors que tu i jo donem per establerts i que amb nous valors sigui possible allò que ara ni tu ni jo no som capaços d’imaginar”. 

Per rematar hi afegeixo, a tall d’auctoritas, una citació dels Quaderns de la presó de Gramsci que el llibre de Fusaro repro­dueix: “Un dels ídols més comuns és el de creure que tot el que existeix és natural que existeixi”. Com que el nostre home és llestíssim, penso que no li caldrà res més per entendre el missatge. - Josep Martí Blanch