FUTURS AMENAÇATS, PRESENTS PERTURBATS

 La política és l'intent d'equilibrar els riscos del futur amb les urgències del present, els interessos de les generacions esdevenidores amb les actuals, les escoles i les residències, les amenaces possibles amb les dificultats reals, la fi del món amb la fi del mes. El problema és que aquest futur al qual ens encaminem és un desastre, però seguim aferrats a un present que no estem disposats a sacrificar per a fer viable un futur incert i incalculable. L'article de Daniel Innerarity és més llarg, el podeu llegir sencer al bloc en castellà, però la part que ve a continuació és la que m'interesa recalcar: Crec que Innerarity, rebla en el clau quan afirma que les reformes de l'Estat de benestar han consistit a descarregar sobre els individus una responsabilitat que era assumida fins ara fonamentalment per l'Estat. 

"L'èxit electoral de Trump s'explica en bona part per haver assegurat la continuïtat de les indústries dels combustibles fòssils i del carbó o la cultura de l'automòbil en unes certes regions o determinats sectors de la població on tot això s'havia convertit en una qüestió identitària, en una cosa pròpia del American way of life. El missatge del moviment MAGA és que algú està tractant de modificar les evidències culturals d'una identitat que se suposa compacta: la família, les formes de producció i consum, la religió entesa com a solidaritat amb el compatriota i fonament de la nació, un confortable passat i present, una normalitat assetjada, una immigració que augmenta l'estranyesa de la societat.

És veritat que no ens falten dades i evidències sobre el futur catastròfic que se seguiria de no dur a terme les transformacions necessàries; el que semblem desconèixer és la condició humana, la limitada capacitat de modificació que tenen aquestes evidències sobre la nostra conducta. Es continua pensant que els humans reconeixem amb facilitat el que cal fer i abandonem amb la mateixa facilitat allò a què estem acostumats. Això que anomenem negacionisme climàtic és un fenomen més complex que el que dona a entendre l'habitual contesa ideològica. Ens resulta més còmode pensar que aquesta resistència es deu a l'estupidesa o la maldat per entendre-la com a resultat de la nostra limitada condició, especialment quan estan en joc aquestes dues dimensions que no manegem massa bé: els càlculs sobre el futur i el canvi d'hàbits.

La principal explicació de la feblesa d'aquests futurs presagiats és que no es confia en el futur com a lloc de compensació de les actuals renúncies; l'únic temps de gratificació és el present. Ha perdut credibilitat el càlcul de guanys futurs. El pesticida que avui es prohibeix és més rellevant que una intangible biodiversitat els benèfics efectes de la qual es presenten en termes de sostenibilitat, és a dir, com a profit futur d'uns altres. Els béns futurs o els mals distants no tenen la força mobilitzadora suficient per a privar-se dels avantatges actuals o per a modificar pràctiques consolidades que afecten les identitats i modes de vida.

Qui està convençut que demà serà millor que avui pot acceptar determinats sacrificis i injustícies en el present; quan aquesta promesa deixa de ser versemblant, es retira també la legitimitat a la situació present i es desconfia de les crides a la transformació. En decaure l'expectativa d'un futur millor, la realitat present es repolititza; ja no resulta acceptable una compensació futura inversemblant per al malestar present.

Hi ha una altra explicació afegida a aquesta reticència enfront de la transformació i que té a veure amb el cansament que ha produït el mode de gestionar la llarga sèrie de crisi d'aquest començament de segle. L'argument per a justificar aquesta gestió ha estat apel·lar a la sostenibilitat (del sistema financer, de la salut pública, de les prestacions de l'Estat), és a dir, en favor d'un futur que carrega sobre el present, però la ciutadania el viu d'una altra manera. Les successives crisis patides han exercit una forta pressió d'adaptació i resiliència sobre els individus.

Les reformes de l'Estat de benestar han consistit a descarregar sobre els individus una responsabilitat que era assumida fins ara fonamentalment per l'Estat. Els individus són obligats cada vegada més a absorbir el pes de les adaptacions necessàries per a l'estabilitat del sistema. En la crisi econòmica els bancs van ser rescatats amb diners públics, és a dir, a costa de les persones; les estratègies de privatització de serveis públics alleugen a l'Estat, però empitjoren les prestacions o les encareixen; no considerar l'habitatge com un dret acaba convertint-la en una cosa inassequible per a molts; bona part de les mesures de resolució de les crisis es recolzen en la restricció de llibertats individuals (de mobilitat, consum, limitació del crèdit...), la qual cosa ens ha acostumat a ser destinataris d'exigències i obligacions. Tot això produeix una fatiga que explicaria el fet que bona part de la societat rebi de grat crides irresponsables d'uns certs líders polítics a exercir una llibertat individual en detriment de les obligacions comunes.

Molts dels fenòmens polítics que ens inquieten, com l'auge de la ultradreta, s'han alimentat del cansament que produeix aquesta sobrecàrrega individual. Si a això s'afegeix la pressió d'un entorn competitiu i enganyosament meritocràtic, la precarització i vulnerabilitat que tenen conseqüències en la salut mental i la feblesa de les institucions intermediadores que absorbien bona part de les tensions de la vida contemporània, tenim el terreny adobat per a un nou tipus de conflictes: l'afirmació d'un present insostenible implica una ceguesa respecte de les seves conseqüències negatives en el futur, però els qui advoquen per aquest futur no han aconseguit fer-lo versemblant en el present".