QUI QUEDARÀ VIVINT AQUÍ

Qui quedarà vivint aquí. Madrid és cada dia més inhabitable per a la gent gran, els discapacitats, els nens, les embarassades, els pobres, les persones d'ànima fràgil - Antonio Muñoz Molina

Maria de Orube no pot sortir de casa perquè el propietari de l'edifici ha tret la rampa que li permetia superar amb la seva cadira de rodes l'obstacle dels esglaons del portal. Tampoc no pot descansar moltes vegades, pel soroll constant de les obres de reforma als pisos contigus, i perquè la sobresalten sovint les trucades i missatges dels propietaris impacients perquè marxi d'aquesta casa que ha estat la seva des que era nena, perquè l'edifici sencer el va fer construir el seu avi el 1928, encara que ella té un contracte de lloguer. És un d'aquells edificis nobles de l'últim tram de la Gran Via, els que s'obren a la bella perspectiva de la plaça d'Espanya i de l'única perifèria no horrible de Madrid, la que dona al Campo del Moro i a la Casa de Campo, i acaba a l'horitzó blavós del Guadarrama, en què sembla que va quedar impresa per sempre la mirada de Velázquez.

A la plaça d'Espanya i als voltants del Palau d'Orient es va acabar fa pocs anys una reforma paisatgista d'extraordinària sensibilitat, poblant de plantes autòctones i de passejos propicis a les caminades el que havia estat un dels espants usuals de l'urbanisme espanyol, les rampes i avingudes com a autopistes que fragmentaven aquell espai de la ciutat. les vistes que ara s'obren amb ventall cap al carrer Ferraz i el temple de Debod, en aquest turó ara gairebé campestre on va estar fins a l'estiu del 1936 la caserna de la Muntanya. La reforma feia possible la seqüència d'un passeig pel present i la natura i a més pel temps, perquè els edificis històrics despleguen davant de la mirada una amplitud de més de dos segles. Acompanyat per arbres i plantes silvestres, el monument a Cervantes ja no quedava perdut com en una desolació d'extraradi. En un exercici de la brutalitat municipal usual, l'Ajuntament de dreta de Madrid va imposar un gran espai buit i sense arbres que ocupa una gran part de la plaça, i que es lloga per a fires i celebracions privades. També van imposar gairebé a última hora una bandera gegant i un pal com de coet espacial d'Elon Musk, per informar que Madrid és a Espanya —i no a Veneçuela, suposo—.

No sé si Maria de Orube pot veure la taca verda de la plaça d'Espanya des d'alguna de les finestres de casa seva. El que és improbable és que pugui continuar molt de temps vivint-hi. Els nous propietaris de l'edifici, fins fa poc ocupat per veïns tant de sempre com la Maria, ho estan reformant per dedicar-ho sencer al lloguer de pisos turístics. Ara com ara no tenen llicència, i en teoria tots els lloguers són de temporada. Però la Maria sent pujar i baixar a cada moment els ascensors, i les veus de gent que arriba o surt a deshores o celebra festes fins a la matinada, i s'haurà acostumat a aquest soroll ominós que ja és un dels trets acústics d'aquesta època a les ciutats, el de les rodes de les maletes que reboten per les voreres i després per les voreres.

En un reportatge sobre ella, acompanyat per fotos eloqüents d'Álvaro García, Álvaro Sánchez-Martin compta la cruïlla de trampes legals i simple negligència i corrupció amb què l'Ajuntament i la Comunitat estan afavorint la cobdícia dels grans propietaris i els fons financers per expulsar dels seus habitatges veïns i paguen amb puntualitat el lloguer. Hi ha una llei de la Comunitat de Madrid anomenada de lloguers de temporada, suposadament ideada per evitar ocupacions d'uns dies. Però la llei té un parany, i és que no indica el temps mínim que es considera temporada, de manera que pot ser el mateix uns mesos que una setmana o un dia. Quan Maria va demanar que reposessin la rampa per a la seva cadira de rodes, la resposta de la propietat va ser terminant: “Si no t'agrada, te'n vas”.

La pregunta és on?. L'Ajuntament de Madrid té un anomenat Pla Reside, la finalitat del qual sembla ser expulsar els ja residents perquè turistes amb molts diners puguin residir als habitatges desallotjats per ells. María de Orube té 82 anys esplèndids, amb uns cabells blancs lluminosos i una cara de gran fermesa òssia, i si es mou en cadira de rodes no és per una prematura fragilitat dels anys, sinó perquè el 2006 va tenir la mala sort de trobar-se a la Terminal 4 de Barajas el dia en què els criminals d'ETA posaren una bomba, amb el gran èxit patriòtic de matar a dos treballadors immigrants. Un suposaria que la condició de víctima del terrorisme li asseguraria almenys una certa estabilitat, un grau suficient de protecció a la vida. Però la seva indefensió contra l'atemptat de fa 20 anys és molt semblant a la que pateix contra els voltors immobiliaris que volen desposseir-la d'un dret gairebé tan valuós com el de la vida, tan elemental com el dret a l'aliment o la salut, el dret a un refugi personal i segur contra la intempèrie.

Pels ancians, malalts, discapacitats, nens, dones embarassades, pobres, sensesostre, persones d'ànima fràgil, una ciutat com Madrid és cada dia més inhabitable. Fins i tot els ocells i els gossos fugen espantats de l'escàndol dels cotxes i les motos trucades per irritar més les orelles. Els repartidors de paquets o de menjars van de banda a banda sense assossec en la confusió del trànsit, a la pressa despietada de les voreres. A les botigues se'ls permet mantenir a tot volum la calefacció o l'aire condicionat i les portes de bat a bat, a fi d'afavorir encara més el malbaratament d'energia. Maria de Orube, que ha viscut sempre a la Gran Via, quan aconsegueixi sortir al carrer no reconeixerà res, com si es veiés per error en un país estranger o futur. Hi ha una estranya capacitat espanyola per esborrar qualsevol rastre del passat immediat, una vocació no ja d'amnèsia sinó de crua lobotomia pública. La Gran Via que veuen els ulls d'una persona de la seva edat és una mena de groller shopping mall a l'aire lliure, a l'aire contaminat del trànsit, atufat per les olors de menjar escombraries. Sense polítiques serioses de vivenda de lloguer social una reforma tan admirable com la de la plaça d'Espanya és un esperó per als propietaris dels edificis propers i una nova possibilitat gratuïta de lleure per als privilegiats. Qui se sent amenaçat per la ciutat privatitzada i inhòspita, el vell, el discapacitat, l'embarassada, el que s'ha de moure en cadira de rodes i no para de trobar obstacles, tenen el reflex de sortir fugint, d'amagar-se al lloc segur, al sagrat de casa seva. 

Reclosa a casa seva, Maria de Orube es podrà permetre el record d'una Gran Via veïnal i civilitzada, amb les cafeteries d'aire americà, les marquesines il·luminades i els cartells gegants dels cinemes, la Gran Via d'aquelles dones enllaçades alegrement del braç que va retratar Català-Roca en una foto memorable dels anys. Cadascú té dret a la seva pròpia forma de nostàlgia, igual que a l'atmosfera particular de casa seva, construïda al llarg dels anys amb detalls que són com els fils amb què un cuc llaura el seu capoll de seda. Però a Maria, igual que a tants com ella, ja no li queda ni aquest cau sense el que no és possible la vida. Al sostre s'anuncien les humitats d'una piscina il·legal construïda a l'última terrassa de l'edifici. Cada trucada de telèfon, cada soroll a l'escala, a l'ascensor, és una amenaça. Més greu que no tenir on caure mort és no tenir on caure viu.