TEORIA DEL PERSONATGE SECUNDARI

Passa molt: hi ha gent amb qui cal cuidar-se de brillar per no ferir-la, la majoria de vegades val la pena, i més si jugues al seu estadi.

Fa anys, una parella va decidir rellogar una habitació del seu pis d'estudiants al carrer Alfredo Brañas de Santiago. S'hi va acostar un noi que va atendre les explicacions que se li donaven sobre usos i costums de l'habitatge i després, amb molta educació, el noi va demanar quedar-se un moment tot sol a la cambra. La parella va sortir al passadís una mica al·lucinada. Com passava el temps, van obrir la porta de l'habitació sense avisar. En quin moment? Van descobrir el noi apujant i abaixant la persiana mentre contava les línies de llum que deixava: si la suma era un nombre imparell, els va dir de mala gana, ell no podria dormir.

Vaig recordar l'escena en un necessari revisionat de Somiadors, la pel·lícula de Bertolucci. Louis Garrel i Eva Green interpreten dos germans que acullen a casa seva un americà, Matthew (Michael Pitt). Aquest coneix els pares en un sopar en què, per a sorpresa d'aquesta família cultíssima, interessant i moderna, per tant, insuportable, es destapa amb una ocurrència que interromp el monòleg pedant del pare: resulta que el seu encenedor encaixa a qualsevol lloc i posició de la taula, per tant, conclou, hi ha un ordre còsmic. La poca-soltada és rebuda amb admiració, com no podia ser altrament, per tota la família (“quin amic tan interessant aquest Matthew”) menys pel personatge de Garrel, que enfosqueix la mirada. Sense voler-ho, Matthew li ha robat llum, no només a casa seva, sinó davant de la família. Una imprudència per a segons quins egos. Passa molt: hi ha gent amb qui cal cuidar-se de brillar per no ferir-la, la majoria de vegades val la pena, i més si jugues al seu estadi: regala-li els gols.

 

L'escriptor Juan Tallón té una teoria sobre els personatges secundaris: “El geni, quan ho considera convenient, s'amaga. La fama, en canvi, explora la llum i es construeix com a mentida, i l'individu que queda segon ho sap”. La suma de les línies de la persiana del pis d'Alfredo Brañas era senar, i el noi es va negar en rodó a dormir allà. Tan important és que et doni la llum com que et doni bé, o almenys al teu gust.

SHARE THIS