APASIAU A LA SOLDAT FOSTER

Resulta que Jessica Foster, una Tomb Raider a la guerra de l'Iran amb samarreta de camuflatge ajustada, rossa i d'ulls blaus, era de mentida. És una militar que va aparèixer a Instagram, posant caretes i demanant un “m'agrada” a “cada noi hetero a qui li agradi una noia de l'exèrcit americà”. En quatre mesos va tenir un milió de seguidors, als quals aquesta exhibició eròticobèl·lica els devia donar una pujada patriòtica. 

La soldat Foster va penjar fotos amb Trump, amb Zelenski, amb un caça, al desert, en una nau (era estrany que portés talons, però bé). Fins que The Washington Post va descobrir el pastís l'altre dia i va dir que aquesta senyora no existia, era intel·ligència artificial. Tant se val, a l'estona ella va posar una foto en un vaixell de guerra a l'estret mateix d'Ormuz. Com insistint, ja ho veuen. Em va recordar una altra Jessica, Jessica Rabbit, quan va dir que no era culpa seva si l'havien dibuixat així. 

Al final la plataforma va eliminar el compte per violació de les regles, no sense certa valentia, ja que és un argument cada cop menys valorat. Sens dubte ja és incomprensible per al món ultra dels EUA Segur que molts seguidors de l'aguerrida jove van pensar: d'acord, és de mentida, però on és el problema? Cal pensar que és gent que s'empassa des de fa anys tones de troles de Trump, una dieta que altera l'organisme i et converteix en un mutant transhumà: les mentides et travessen sense tocar-te.

Si es mira bé això d'aquesta noia, que és el que feien els seus seguidors, és igual. No crec que s'esperessin trobar-la mai en un bar, en un polígon de tir oa missa, o allà on vagi aquesta gent. Al cap ia la fi, no els canvia res. Que fos real tampoc no aportava gaire, només aquest plus cada vegada més reduït d'una mica d'autenticitat. La realitat ja és un detall menor, i aquest és el punt interessant de l'assumpte: la convivència habitual amb mentides i falsedats fa que s'acabin acceptant perquè al final no sembla que sigui per tant, al fons no hi ha cap diferència, i ja ni conseqüències. És igual el que és veritat i el que és mentida, és veritat per a tu si ho vius així. L'experiència sí que és real, és la mateixa, i ja veuen la tabarra que ens donen avui amb tenir experiències i amb allò que un sent. Així que tots ferms saludant la soldat Foster. Si després no existeix, paciència.

No crec que persones així siguin insensibles a la mentida, però només en la mesura que afecta la seva esfera personal. La resta del món és aliè, el mateix Iran potser fins i tot no existeixi, com l'arribada a la Lluna. Imagino que si un amic els menteix els farà mal, però és la mentida pública la que està passant de moda. Només és un matís. No sé si recorden els pobres Milli Vanilli, dos cantants dels noranta que després es va descobrir que no cantaven. Al seu dia va ser un escàndol, van haver de tornar un Grammy. Només es van equivocar d?època, avui no tindria importància.

En política aquesta actitud ofereix grans possibilitats. Trump pot dir que negocia amb els iranians i tot va fenomenal, però surten els iranians i diuen que és mentida. Tant se val, en què canvia la teva vida? Bé, sí que va canviar la de qui va apostar a Borsa per la caiguda del preu del cru 15 minuts abans de l'anunci de Trump: hi ha qui es folra amb la veritat i la mentida. Almenys la soldat Foster desapareix quan l'enxampen. Si ens diguessin que Trump és obra d'intel·ligència artificial no només me'l creuria, sinó que seria un alleujament, tot cobraria sentit. El planeta exclamaria: “Aaaah, és clar, era de mentida”. Després es faria el silenci, i pensaríem com hem estat tan ximples de creure'ns-ho. Íñigo Domínguez al País.