Impunement m'envaeixen les notícies que, cansinament repeteix cada dia la televisió, el rotatiu en paper o la seva versió digital. De tant en tant un element nou s'hi incorpora un, dos o tres dies com a molt i desapareix empassat per la següent notícia. Ara s'ha complicat amb el conflicte entre l'Afganistan i el Pakistan, i sobretot, els EUA i Bibi contra l'Iran i el Líban, i l'Iran contra tretze països satèl·lits, o les interminables guerres silenciades africanes. Sembla com si cap pastera creués ja el mediterrani i la Pau regnés a Gaza i Ucraïna. Són notícies que entren i surten de portada segons convé a la línia editorial, que es trepitgen les unes a les altres. Ho he llegit i escoltat atentament però he fet com si no fos amb mi, perquè tot això passava lluny de casa. 

Apuro el primer cafè del dia a casa, on tot funciona. Funciona el microones, funciona el forn, funciona la cuina de gas i el frigorífic, funciona l'ordinador i el wifi, i fins i tot la llum halògena de la cuina que em va instal·lar l'operari marroquí del 'manetes', molt més professional que el seu cap. La civilització ja només consisteix en això: en un conjunt d'aparells que responen quan se'ls prem un botó. Hi ha llocs del món on es prem un altre botó i un míssil destrueix un hospital, o mata 85 nenes en una escola.

M'avisa Nuri que l'aixeta de la pila de la cuina, degota una mica, l'apreto i sembla que ja no degota. Hi ha en aquest degoteig una incomoditat moral semblant a la que em produeixen les notícies. No és un desastre hidràulic; és pitjor: la metàfora d'una consciència malmesa. Sé que hauria de sentir altrament el que passa lluny, encara que m'angoixa més el que passa a prop. Les guerres arriben convertides en pujades o baixades de la Borsa. Els morts, traduïts en cèntims per litre. I, no obstant, mentre el cafè es refreda i la pantalla parpelleja amb titulars que ja han començat a caducar, alguna cosa en mi es queda suspès, com aquesta aixeta que degota quan creu que ningú està per ella. Fora, la ciutat segueix la seva rutina de semàfors i persianes que pugen, aliena al tremolor remot dels míssils. Aquí dins, en aquesta casa ordenada, la vida continua amb la mateixa precisió amb què s'encén una bombeta. Però sota aquesta superfície domèstica batega una pregunta que no sé respondre: quant del que passa lluny és també meu, encara que no vulgui mirar-ho?

El silenci torna a instal·lar-se, espès, gairebé incòmode. Ho deixo estar. Potser és l'únic honest que em puc permetre aquest matí: reconèixer que el món es desfà a trossos i que jo, des d'aquesta llar neta i ordenada, amb prou feines arribo a sentir el ressò. Bec l'últim xarrup de cafè, i en la seva amargor trobo una veritat petita però persistent: la impotència també pesa, encara que no faci soroll, com el degoteig de l'aixeta.