El primer record que guardo de la meva arribada a aquest món és el del so dens i profund d'un bombardeig unit a una pregària que sortia de la foscor d'aquell refugi antiaeri implorant pietat al Déu dels Exèrcits. Sant Déu, Sant Fort, Sant Immortal, lliura'ns, Senyor, de tot malament, deia una veu adolorida de dona. Era cap al final de la Guerra Civil. Jo tenia poc més de dos anys i imagino que en algun bulb del cervell aquests sons de les bombes i les pregàries van quedar per sempre units amb la remor de l'onatge del mar i del sol radiant d'una primavera incipient, sensacions que porto sempre aparellades. Potser aquest fet ha fet malbé el meu subconscient, de manera que ara, quan contemplo les imatges de tanta crueltat i misèria als telenotícies, em sembla tot tan natural com inexorable. Des d'aleshores penso que van sempre units la mort i la vida, el bé i el mal, la natura i la història, l'heroisme i la vilania, els homes matant-se i els ocells cantant, els nens morint i les flors perfumant l'aire, les rates felices sortint de les clavegueres a prendre el sol entre els enderrocs i la pedra. i els amants besant-se, la gent omplint els bars i els profetes són saber res del demà. Però enmig de tanta confusió ningú ha pogut impedir que arribés la primavera a aquest hemisferi on un ésser diabòlic d'orelles punxegudes ha enamorat l'erràtic amo de l'imperi que es diverteix deixant anar ferros per tot arreu. S'equivoca qui pensi que fins aquí mai no arribaran els míssils; de fet, encara que caiguin molt lluny, els míssils esclaten al cervell de cada ciutadà amb aquesta càrrega d'odi i por que destrueix els pilars en què se sustentaven els vells ideals i certeses, de manera que si algú vol estar fora de perill, haurà de buscar-se el seu propi refugi antiaeri. Per la meva banda, em refugiaré sota la primavera nouvinguda.
Ja som dos ¡
ResponEliminaCom a mÍnim, tres
ResponElimina