VIURE EN ELS PRONOMS

 

Amb la globalització, s’ha intensificat l’anomenada deslocalització industrial. Les fàbriques s’instal·len on els costos siguin més barats i va ser així que la Xina va devorar la tecnologia occidental. Les conseqüències han estat greus: el món ha canviat i s’equilibra avui d’una altra manera, amb més poder en la seva dimensió oriental. Però hi ha una altra deslocalització de la qual gairebé ningú no parla i que té uns resultats que poden ser funestos: em refereixo a la manera com el que és propi de l’home, el que passa dins seu –la memòria, el pensament, la creativitat, l’ètica...–, es transporta cap a l’exterior de l’ésser humà, concretant-se en mecanismes com la IA o internet, deixant cada vegada més buida, més vacua, la intimitat de cada persona. Gabriel Magalhães.

Així s’ha anat debilitant la memòria cultural. El bonic tapís interior on els fils de les arts i la història s’entre­teixien amb els fils del viscut per cadascú s’està esfilagarsant, sobretot en el cas dels més joves. Això s’ha deslocalitzat cap als ordinadors, els mòbils i internet, deixant en la gent un buit inquietant. S’ha debilitat així mateix el pensament: les xarxes socials, amb el seu flux enverinat, van directes a l’estómac del ciutadà, sense aturar-se gairebé en la seva ment. Elles pretenen pensar per nosaltres i això ha empitjorat amb la IA dient-nos quines idees hem de tenir sobre cada tema. I així menys persones juguen als escacs apassionants de pensar a fons.

La creativitat també se’n veu afectada: quan un comença, per exemple, a escriure un text, hi ha la màquina, allò que en diuen el copilot, plantejant-nos el camí. I és possible crear històries i imatges amb la IA. Aquell enamorament sofert i adolescent amb què es generen les obres d’art s’ha transformat, per a molts, en un cansament inútil.

També s’ha deslocalitzat l’ètica. Res més potent i bonic que una persona ben construïda per dins, en la seva dimensió moral. Cada dia i en tots els moments il·luminarà el món amb la seva eficàcia i la seva generositat. Però la contemporaneïtat s’estima més controlar per fora, no volent saber res del nostre esquelet ètic. De fet, les institucions s’han llançat a una pràctica de constants fiscalitzacions realitzades exteriorment. I així se’ns convida a ava­luar el tècnic que ha vingut a reparar el wifi a casa o el garatge on ens han arreglat el cotxe. L’exterior, una fitxa inquisitorial, substitueix l’interior: la confiança en la serietat del treballador. Tot funcionaria molt millor si s’apostés per una ètica interioritzada en les persones. No ens ha d’estranyar que visquem en un permanent curtcircuit social de diverses corrupcions.

Hem menyspreat allò que en dèiem ànima i era sagrat, i ens hem anat enamorant del no-res

I no parlem d’aquells sentiments que trià­vem i ens triaven: autèntiques àncores de la nostra biografia. Cada vegada hi ha menys cordes i nusos de certesa emocional que sostinguin les relacions humanes. Per aquests verals, tot és un banc de boira. I les noves tecnologies ens ofereixen un entreteniment obsessiu, que funciona com un narcòtic. Amb això no en tenim prou i, per aclarir una mica la boira del cor, ens refugiem en el sentiment pur, en estat brut, de les nostres mascotes.

Crec que tot això ha passat perquè, des de fa dècades, hem menyspreat allò que en dèiem ànima i era sagrat. Ho hem deixat enrere, com una antigalla, i ens hem anat enamorant del no-res. Ens agrada imaginar que la nostra vida pot ser com una bombolla de sabó flotant en l’aire, irisada de plaer i llibertat, i que després un dia esclata i ja està. Viure en aquesta lleugeresa buida és l’objectiu. Tot i això, estem descobrint ara que existir en el no-res és la pitjor manera de morir. Comencem a entendre l’horror de l’home buidat que hem estat creant.

És impressionant considerar la vida assetjada pel no-res d’algú que neixi ara a Occident. Quan la concepció, un comença, sens dubte, per ser no-res. Se’l pot descartar, que no haurà passat res. Aquell segell de ser no-res ja l’acompanyarà tota la vida. La família on neix es pot desintegrar, i passarà igual amb les seves relacions futures, sempre en risc i envoltades pel no-res. Les feines que tingui tendiran a evaporar-se, si és que existeixen. I, quan el nostre heroi envelleixi, la ciència li regalarà uns últims anys que, en ocasions, es resumeixen en una tortura medicada. Però hi ha l’eutanàsia, com un avatar més del no-res, i amb una bona cremació i les cendres repartides líricament en un jardí, haurem estat no-res, des del principi fins al final.

Els joves, que sempre són el radar del futur, ens estan dient a crits que això­ no pot seguir així. Aquest buit immens se’ls transforma per dins en una gran bola negra d’angoixa. Cal tornar com més aviat millor a l’humà, i això comporta tornar al diví, en el sentit més pur i net de la paraula. Cal invertir novament en allò que abans en dèiem ànima. Els catòlics viuen ara la Quaresma, que no ha de ser una simple col·lecció de penitències, sinó un temps en què clareja la veritat d’un mateix.

Però ho diré en laic perquè m’entengui tothom. Pedro Salinas té un bonic poema en què ens convida a assumir la nostra més profunda autenticitat: “¡Qué alegría más alta / vivir en los pronombres!”, diu el poeta. El món contemporani ens deixa el nom, com una etiqueta per controlar-nos, però ens roba el nostre­ pronom espiritual. No permeteu que això passi: que ningú no abdiqui de la seva ànima. Que tots siguem capaços de dir, com en aquell poema: “ Yo te quiero, soy yo”.