MENDOZA, L'HUMOR I EL PODER

 Modèstia a part, soc un bon coneixedor de l’obra d’Eduardo Mendoza, en què el sentit de l’humor, sovint insolent, és un ingredient essencial, com també ho són el mestissatge d’estils i veus o la ciutat de Barcelona. He llegit tots els seus títols més d’una vegada, n’he ressenyat la majoria, l’he entrevistat sovint i fins i tot vaig escriure un llibre sobre la seva literatura i la seva persona –Mundo Mendoza (2006), Seix Barral–, ben rebut en rotatius de tota mena, d’El País a l’Avui, escriu Llàtzer Moix a la vanguardia.

Em sento autoritzat, per tant, per qualificar la lectura de les seves obres com una experiència agradable i reparadora. No soc l’únic: cada notícia sobre la pu­blicació d’un nou títol seu genera a l’edició digital de La Vanguardia comentaris que tenen un denominador comú: la congratulació. I crec que la literatura de Mendoza és recomanable per a ciutadans de tota filiació política.

Tret de, potser, per als que anteposen la seva filiació al gaudi de la lectura i consideren que el més rellevant d’un autor no és com escriu sinó com exerceix la seva llibertat d’expressió. Fins a tal punt que poden arribar a promoure la crema dels seus llibres, pel fet que Mendoza va proposar quan va presentar la seva última novel·la –La intriga del funeral inconveniente– que no es digués dia de Sant Jordi el dia del Llibre, apuntant que el patró de Catalunya era “un maltractador d’animals” i potser no sabia ni llegir. Greu afront a la catalanitat del dia del Llibre! De poc va servir que Mendoza digués després que feia broma. Veus independentistes van demanar de boicotejar la seva obra i que se li retirés la Creu de Sant Jordi.

Aquest article no té per objecte manifestar la meva aversió a la crema de llibres, cosa ben òbvia, perquè abans la van practicar la Inquisició o el règim nazi. Ni qüestiona el dret a opinar de Mendoza o dels seus censors. El propòsit d’aquesta nota és recordar que l’humor anarquitzant és una constant de l’escriptor, com ho és la seva recurrent i de vegades demolidora crítica de qualsevol estructura de poder. I recordar també que els ministres, alcaldes i altres figures amb comandament no solen reaccionar de manera tan agra quan Mendoza els situa a la diana de les seves sàtires irreverents. Uns perquè ja són difunts. D’altres perquè saben distingir entre l’humor i l’ofensa. Esmentaré, per acreditar-ho, algunes de les meves sàtires favorites fetes per Mendoza.

L’humor anarquitzant és una constant de l’autor, que situa a la diana tipus de tota filiació política

El general Primo de Rivera el presenta Mendoza a La ciudad de los prodigios com algú a qui se li apareix “un cranc amb barret tirolès”, probable al·lusió a la seva dipsomania i al delirium tremens. I a ministres franquistes arriba a descriure’ls, a El laberinto de las aceitunas , com a energúmens tatuats amb “un cor travessat per un dard i fistonat per aquesta lapidària inscripció: TOTES PUTES”.

Però els que reben més xarop d’estopa als llibres de Mendoza són els alcaldes de Barcelona. “Només dues coses em fan sentir alcalde (...) gastar sense fre i fer el bandarra”, fa dir Mendoza a Rius i Taulet a La ciudad de los prodigios. Però no s’ha d’anar tan enrere per pescar facècies contra regidors als llibres d’aquest autor. També han rebut en altres de més recents. A La aventura del tocador de señoras , publicada el postolímpic any de 1998, hi surt un alcalde barceloní que discurseja així­: “El temps vola (...) Acabem de guardar els esquís i ja hem de posar a punt el iot. Sort que mentre ens rasquem els ous la borsa continua pujant”. O així: “La campanya va vent en popa: si faig que augmenti una mica l’abstenció, sortiré elegit amb el vot de la meva dona i el meu”.

I no diguem els progres en general, de qui diu que van patir presó per les seves idees, i després van tornar a entrar-hi “per altres motius”, sense que canviessin en l’essencial. “De cotxe, sí; i de casa; i de partit; i de dona, diverses vegades, gràcies a Déu. Però (...) amb les mateixes conviccions. I amb més morro”.

Van declarar els nostres regidors persona non grata Mendoza després de les seves lloances? No: el van posar de Gaspar a la cavalcada de Reis. I dijous va tornar a ser un dels més venuts.