TANT DE VIDA ET DEVEM, RODOREDA

 Ho explica David Uclés, al seu article d'avui a la vanguardia: "Va ser Josep Maria Miró, qui em va recomanar la lectura. Acabava de llegir La plaça del Diamant i Mirall trencat. Estava fascinat per la rotunditat d'aquestes dues obres cabdals, i desconegudes per a mi fins a trenta-dos anys. Miró em va dir que em preparés, que el que llegiria no tenia comparació amb res que hagués llegit abans. Que m'enfrontaria a un text viu i gairebé lisèrgic. I tenia raó. L'obra em va embruixar, em va fer miques mentre m'omplia el cap d'imatges grotesques i belles; em feria i m'epatava, em portava de l'abisme de la mort a un camp de flors vives. I es va convertir en el text més críptic, bonic i apassionat que he llegit mai. Tot i el arriscat de l'expressió, la meva novel·la preferida".

Un cop vaig aconseguir fer-me un lloc al món editorial, la meva primera decisió va ser escriure a Club Editor i proposar-li una nova edició de la traducció al castellà de l'obra. Volia que la coberta mostrés part de l'imaginari bizarro del llibre, que lluís els colors i algunes escenes clau del text. A més, desitjava escriure un postfaci on pogués explicar al lector les raons per les quals aquesta obra podria convertir-se en una de les seves novel·les preferides. L'editorial em va donar total llibertat. I el llibre va sortir tot just fa una setmana.

Us deixo part del postfaci, que recomano que llegiu abans d'endinsar-vos a la novel·la, ja que té esperit de pròleg. 

 “La cascada torrencial de imágenes y alegorías impactantes es inolvidable. En torno a una sola de esas imágenes podría construirse una gran novela. Es generosa Rodoreda sirviéndonos tantas metáforas en un solo libro, y tantas frases inmisericordes que sacuden con inmensa fuerza: como cuando un hombre mayor le dice a un niño que le gusta ver morir a la gente, o cuando el mismo joven asume que el viento, al salir de sus pulmones, se alegra de abandonar el estorbo que él mismo le supone. Escribe Rodoreda que la muerte es el lugar donde no se sabe qué son las cosas, y que hay cuevas rojas y blancas como la boca de un enfermo, y que los árboles tienen un corazón duro que han de sacar para enterrar a los muertos en sus troncos. Es un texto angustioso. Pero, a veces, las obras artísticas que nos muestran la profundidad del abismo de la muerte, del barranco al que se orienta nuestra insulsa existencia, provocan un efecto contrario: hacen que, tras observarlas, nos inunde una sensación muy grata por estar todavía vivos. 

 Tanta vida te debemos, Rodoreda”