THE UNCERTAIN GLORY OF AN APRIL DAY

"Oh, com s'assembla aquesta primavera d'amor a la incerta glòria d'un dia d'abril, que ara mostra tota la bellesa del Sol, i a poc a poc un núvol s'ho emportarà tot".  

He pensat avui que som a l'ùltim dia d'abril en aquest escrit de 2010: la frase original —“the uncertain glory of an April day”— apareix a The Two Gentlemen of Verona, i Sales la converteix en una clau de lectura per a la novel·la. "the uncertain glory of an april day", son les primeres paraules del pròleg de la novel·la 'Incerta Glòria' de Joan Sales. Aquestes paraules de William Shakespeare, foren les que m’animaren a començar a llegir en català a l’edat de 35 anys. Fins aquell moment la meva lectura era sempre en castellà, per desconeixement del meu propi idioma, per la costum en haver fet tot l’ensenyament en castellà i per comoditat i falta d’interès per la meva pròpia llengua, siguem sincers. 

El pare tenia la novel·la a casa i un dia va cridar la meva atenció, en veure que era en català vaig arrufar el nas, però vaig començar-la i ja no la vaig deixar, de tan ben escrita que estava la història que explicava la guerra civil des d'un front mig perdut a Terol, de la Barcelona de la guerra i la postguerra per acabar uns anys després. 

Joan Sales no el va escollir per casualitat: la novel·la entera és una meditació sobre aquesta “incerta gloria” que brilla i s'apaga, igual que un dia d'abril. Juli Soleras, és el personatge que més viu la guerra com a absurd, com a teatre, com a miratge. Per a ell, la “gloria” —política, religiosa, amorosa— es sempre sospitosa, sempre provisional.

Lluís viu la guerra com un moment d'exaltació moral i estètica. Para ell, al principi, la revolució és casi un ranmatí radiant: Pero aquesta “gloria” és tan incerta i fràgil com el sol d'abril. A mesura que avança la guerra, Lluís descobreix que l'èpica es podreix enmig de burocracia, violència absurda i contradiccions internes. 

Trini representa una altra forma de “incerta gloria ”: l'esperança d'una vida ordenada i justa. El seu relat és el més introspectiu i moral. Ella viu la guerra des de la rereguardia, on la incertesa és més corrosiva que les bales. La “gloria” del seu amor amb Lluís —que semblava sòlida— es torna ambigua, fràgil, quasi il·lusoria.

El personatge més interessant de la novel·la, La Carlana, no és una supervivent, i en aquest sentit, encarna una altra forma d`'“incerta glòria”: la glòria del poder momentani, del domini efímer, del control que es pot evaporar amb un canvi de front o de comandant. És un personatge que mai no s'entrega del tot, mai no es defineix del tot, mai no es deixa llegir del tot.

Aquí és on la Carlana es torna fascinant. Ella veu en Lluís una cosa que ell no veu en si mateix: la seva vulnerabilitat, la seva necessitat de ser admirat, la seva ingenuïtat política. I ho utilitza. Però no només per manipular-ho: també per provar-ho, per mesurar-ho, per veure de què està fet. Ella és la versió pragmàtica, terrenal i calculadora de la lucidesa que en Soleràs es torna deliri.

Ara em succeeix que si alguna novel·la que em compro als encants del diumenge a la plaça del Mercat, és en castellà, se’m fa estranya la lectura, vol dir doncs que he fet de l’hàbit virtut, i que gràcies a Joan Sales escric i llegeixo en català. Per això, malgrat els dubtes i les incerteses i el clar retrocés, palès de la nostra llengua, aquesta no desapareixerà mai, perquè la seva immortalitat està en les pàgines que han escrit els nostres escriptors i per més de temps que passi, sempre hi haurà algun ignorant com jo, que agafarà un llibre entre les seves mans i aprendrà a estimar, parlar i llegir la nostra llengua.