Europa no deixa de confirmar el seu enduriment en matèria migratòria, en uns moments en què la Comissió Europea es prepara per a rebre a una delegació de talibans a Brussel·les, per a discutir com augmentar les deportacions a l'Afganistan, el Parlament Europeu i el Consell, és a dir, els Estats, han acordat el text final del nou reglament de retorns, que busca accelerar els temps, i augmentar el nombre de migrants irregulars expulsats de la UE. La nova llei europea, que encara ha de ser ratificada formalment, obrirà a més la possibilitat de crear centres de deportació en tercers països per a migrants rebutjats a la UE, on es podrà enviar també a famílies amb menors, fins i tot si no tenen cap vinculació amb la nació a la qual són enviats.

Europa avança amb pas ferm cap a un territori que abans només imaginàvem en la ficció: un continent que es protegeix tancant finestres mentre les parets es van esquerdant per dins. Les noves normes migratòries, disfressades d’eficiència administrativa, dibuixen un mapa on els cossos es poden desplaçar com paquets indesitjats, enviats a tercers països sense lligam ni memòria, com si la simple distància pogués esborrar la responsabilitat moral. I en aquest moviment de rebuig, en aquesta coreografia de portes que es tanquen, ressona l’eco d’una Europa que envelleix, que perd fills, que es va apagant lentament mentre aixeca murs més alts.

És difícil no pensar en 'Hijos de los hombres', en aquella distopia que convertia la infertilitat en metàfora d’un món sense futur. Avui, la infertilitat no és biològica sinó política: una incapacitat de concebre un demà compartit. Els migrants esdevenen figures incòmodes, ombres que cal expulsar perquè no recordin a Europa la seva pròpia fragilitat. I, tanmateix, són ells els qui porten la vida que falta, el moviment que podria reanimar un continent que es mira al mirall i només hi veu decadència.

La paradoxa és brutal: mentre les estadístiques confirmen el declivi demogràfic, les lleis s’endureixen per impedir l’arribada de qui podria sostenir el futur. És com si Europa preferís esllanguir-se en silenci abans que acceptar que el seu demà dependrà inevitablement de rostres nous, llengües noves, històries que no li pertanyen. I així, entre deportacions accelerades i centres d’internament externalitzats, es va configurant un paisatge moral que s’assembla massa al de la ficció: un continent que es defensa de la vida mentre es lamenta de la seva absència.

Potser aquesta és la veritable distopia: no la manca de naixements, sinó la manca d’imaginació. La incapacitat de veure en l’altre no una amenaça, sinó una possibilitat. El balneari Europeu s'enroca en si mateix, es tanca, però en tancar-se es va quedant buida. I en aquesta buidor, cada nova llei que endureix fronteres sona com un pas més cap a aquella foscor que 'Hijos de los hombres' va saber retratar amb tanta lucidesa.