Ens rèiem tant de Rajoy que se'ns va oblidar el tipus de gent que é. Rajoy ha aconseguit, des del sofà de la seva casa i amb una columna de dues-centes paraules, convertir la festa nacional francesa en un incident diplomàtic, just quan Exteriors negocia un Tractat d'Amistat amb París. És, cal reconèixer-li-ho, una obra mestra de la malaptesa que només pot fer algú a qui ningú presa de debò. Un Tractat,ñ per cert, bloquejat per el seu partit.
A Mariano Rajoy li ha funcionat prou bé construir-se aquest personatge sortit de The Office de senyor dislèxic al qual li cau la bola de gelat del cucurutxo. També ha sabut ballar excepcionalment sobre la prima línia que separa el fer-se el ximple amb ser-ho i, a més, ser-ho del cul. Aquests detalls l'han ajudat fins al fet que pervisqui molt més la frase que és l'alcalde el que tria als veïns que, per exemple, l'amnistia fiscal amb la qual Montoro els va cobrar un deu per cent als quals havien amagat els diners fos mentre a nosaltres ens pujava l'IVA al vint-i-un, i que el Constitucional va tombar en 2017, quan ja no servia de res, quan el defraudador ja havia tornat a casa amb la capital rentada i planxat. O que les quinze persones que van morir ofegades a la platja del Tarajal mentre la Guàrdia Civil disparava pilotes de goma a l'aigua, al febrer de 2014, i la causa de la qual es va arxivar amb la mateixa placidesa amb la qual s'arxiva una multa d'aparcament. O que la sanitat universal, que es va acabar per decret en 2012 i a la qual es va arribar per la via de decidir que hi havia persones la tos de les quals no era assumpte nostre. O que el copagament als pensionistes, o la llei mordassa, o els trenta-tres per any treballat, o el “Lluís, sigues fort” enviat al tresorer de la caixa B mentre el tresorer de la caixa B mirava el mòbil des del banc dels acusats. Sense oblidar la policia patriòtica i la desafortunada gestió de la questió catalana, que va començar amb les 876 caixes blaves contra Catalunya i va acabar amb la detenció alegal de Sandro Rosell. Cap d'aquestes fites ha quallat com a estampa nacional. Ha quallat això que va dir que els catalans fan coses.
Aquí és on està el truc, que no és un truc menor, dit d'una altra forma, és un truc major: el personatge no és l'embolcall comunicatiu de la política de Rajoy, és la infraestructura en la qual es desenvolupa. El personatge del “tontorrón gallec” és el que permet que la crueltat passi per malaptesa i que la malaptesa passi per bonhomía. Un dispositiu de blindatge moral d'una eficàcia que ja volgués la resta de la dreta europea, que es deixa les celles explicant el que ell resol encongint-se d'espatlles i posant cara haver-se menjat la plastilina. És per això que, quan el divendres va escriure en El Debat que França té una plantilla d'altíssim nivell, “això sí, sense francesos”, mig país ho va llegir com qui llegeix un lapsus de l'avi en el menjar de Nadal.
I llavors ocorre que l'Ambaixada de França a Madrid es veu en l'obligació de publicar un comunicat per a explicar-li a un expresident del Govern d'Espanya que, dels vint-i-sis convocats de Deschamps, vint-i-tres van néixer a França, i que els altres tres també són francesos, per si de cas. Una delegació diplomàtica estrangera fent un fact check de parvulitos a l'home que va governar aquest país set anys. Darrere van arribar tots a patolls: el ministre de l'Interior francès, que el va despatxar com a inacceptable; la ministra d'Ultramar, que va demanar a la Federació que estudiés accions legals; el president de la Federació, que va dir que els seus jugadors no necessiten certificats de nacionalitat expedits per expresidents espanyols. I per si algú pensava que això era cosa de l'esquerra francesa buscant basta, aquí estava també Valérie Pécresse (la dreta, la dreta amb majúscules, la dreta que governa Île-de-*France) acusant-lo de no entendre absolutament res de l'ànima del poble francès.
Tot això, convé recordar-ho, el dia abans que la selecció espanyola jugui una semifinal del Mundial contra França el dia 14 de juliol. Rajoy ha aconseguit, des del sofà de la seva casa i amb una columna de dues-centes paraules, convertir la festa nacional francesa en un incident diplomàtic, just quan Exteriors negocia un Tractat d'Amistat amb París. És, cal reconèixer-li-ho, una obra mestra de la malaptesa. La classe de cosa que només pot fer algú que np te cap presa de debò, que és exactament el punt. Però és a partir d'aquest punt quan convé deixar de riure's i de riure-li les gràcies, perquè el perill d'aquest tipus està en tot el que fa i tot el que pensa, mentre nosaltres ens hem passat catorze anys fent crònica de les seves formes de pallasso i no dels seus fins draconians.Aldo Conway en El diario.es
Lo explicaré en pocas palabras: Todo esto me puede.
ResponEliminaTodos estamos esperando de todos una cagada para decirle de todo.
Desde HdP, que lo he leído, hasta xenófobo.
Aqquí todo por hacer. Mil incendios con mil vidas en juego. Ni un duro en presupuestos desde hace ni te digo. Un porrón en defensa, esa que no se quiere , pero un porrón, tanto que incluso el zanahorias ha dicho que hemos hecho los deberes.
No hay médicos. No los hay. He venido del ambulatorio esta mañana. No quiero explicarlo por aquí.
Solo funciona el señor de la Damm, los Nancy Nails, y los bazares chinos.
Una pobreza energética de tres pares, menos mal que han abierto las piscinas para los niños, al menos aquí.
Pero nosotros a la matraca, en un pais de Alicias.
Me supera. Todo me supera
Es noticia Miquel, i més a l'estiu, que es quan es publiquen aquestes noticies. La resta es el pa de cada dia que ja ens el sabem de memòria, i en parlem la resta de l'any. Quan al CAP, no ho entenc, el del barri funciona com un rellotge.
ResponEliminaLo sé, lo sé, pero no significa que no me pueda.
EliminaHoy mas que nunca, ya ves.
Cuando Marx dijo aquello de: "La religión es el opio del pueblo" (actua de adormidera), en el libro "Contribución a la crítica de la filosofía del derecho", de Hegel, no iba equivocado.
Hoy la religión (y sus ídolos, los dioses) son sustituidos por el fútbol, (que también actua de adormidera), y cualquier cosa que se hable sobre ello (en un mundial) afecta a todo el orbe.
Los único que tienen capacidad para hacerlo, en mi opinión, son los del Bilbao.
Nos la meten doblada, y no hacemos mas que seguir la corriente. Hoy mismo el zanahorio ya quiere cobrar peaje por "proteger", cuan Al Capone, lo que él mismo ha roto, el estrecho de Ormuz, pero de eso no habla nadie, porque lo importante es lo que ha dicho un ex presidente del cual todos se rien, incluso aquel que tenía, hace un mes,, que presentar a Hacienda, el origen de una alhajas que no sabe si van o si vienen y de donde proceden, porque todo dios tiene millón y medio en piedras en una caja fuerte del trabajo.
Aquí no se salva nadie, Nadie. Y la gente ya es desafecta a la política, que es lo único que se ha conseguido. Mientras, nos echamos unas risas a costa de un registrador de la propiedad pasado a columnista, que ha escrito lo que pensaba (lo que piensan muchísimos) y que lo damos por malo porque el tipo no nos mola, sin analizar (va por los periodistas) el fondo del asunto, el porqué (eso es filosofía y ya no interesa), y el cambio total que se está produciendo en una sociedad que ya no es tan receptiva a los de afuera, y cada vez tiene mas miedo a lo que vendrá.
¿No tendrán los políticos y sus nuevas políticas algo que ver?.
Perdón por el rollo, pero esto no es tan superficial y Europa se hunde en sus miserias mientras nos pasan la mano por la cara el resto del vecindario.
Salut
El futbol no és dolent, agermana molt i mentrestant la gent s'esbrava al camp, no ho fa als carrers, per a molts immigrants ha estat una solució. I sí, si hi tenen a veure molt els polítics, però els d'extrema dreta i de la dreta no tan dreta, a nivell no només espanyol, sinó Europeu. Quan aquests governin ens queixarem, però ja serà tard, i poc he fet per evitar-ho. Rajoy és el símptoma de la impunitat en què es poden moure.
EliminaTiene toda la razón Miquel, con todos los problemas que tenemos y nos paramos en las chorradas de precalentamiento de un partido de fútbol. Si miras Tic Toc verás tonterías de ese tipo de los equipos que quedan, son muy sabrosas las que nos hacen los argentinos
ResponEliminaEl problema es que lo que ha escrito Rajoy no es ninguna tontería. Y estos problemas de los que habla Miguel ya los comentamos a menudo además que nos interesan en la medida que nos interesan a nivel personal, que no creo sea mucho, dada la poca contestación ciudadana al efecto.
ResponElimina