El punt d’inflexió és conegut i ve de vell: el senyor Mestre —figura d’autoritat, de cultura, d’exigència— es va convertir en el col·lega Josep, un adult simpàtic que preferia no incomodar ningú. Quan el mestre renuncia a ser mestre, l’aula renuncia a ser aula.
El relat oficial assenyala els mestres, però aquí cal matissar. El mestre és una cosa; l’educador n’és una altra. El mestre ensenya, estructura, eleva. L’educador —en el sentit modern, difús, terapèutic— acompanya, gestiona emocions, fa de coach motivacional. I en aquest canvi semàntic s’ha perdut la columna vertebral del sistema. Els culpables principals no són els mestres, sinó els pares i els educadors. Els pares que volen fills feliços però no cultes; que exigeixen notes altes però no esforç; que confonen frustració amb trauma. I els educadors que han convertit l’escola en un espai de convivència amable, però no en un lloc on s’aprèn. Quan l’autoritat desapareix, el coneixement també.
Durant anys hem celebrat la pedagogia del “no passa res”. No passa res si no estudies. No passa res si no llegeixes. No passa res si no respectes. No passa res si no entens una frase subordinada. No passa res si no saps qui és Machado. No passa res si confons una metàfora amb un meme. El problema és que sí que passa. I ara ho veiem.
Els resultats PISA no són un llamp caigut del cel: són el balanç comptable d’una dècada de renúncies. Hem substituït el rigor per la motivació, la disciplina per la permissivitat, el mestre per un animador sociocultural. I el preu és alt: una generació que llegeix poc, escriu pitjor i pensa amb dificultat.
La pregunta no és per què hem fracassat, sinó per què encara ens sorprèn. El sistema educatiu ha estat dissenyat per evitar conflictes, no per generar coneixement. I el coneixement, com sempre, és exigent, incòmode, fins i tot antipàtic. Potser ha arribat el moment de recuperar el mestre, no el coach; el llibre, no la fitxa; l’esforç, no la motivació; la cultura, no la convivència. Potser ha arribat el moment de deixar de lamentar-nos i començar a reconstruir. El primer pas seria gestionar l'us del mòbil. El segon seria que els mestres analògics entreguessin que están ensenyar a nadius digitals.
EL fracàs escolar era previsible. El que no és inevitable és continuar fracassant.
.jpg)
10 Comentaris
Hem substituït el rigor per la motivació, la disciplina per la permissivitat, el mestre per un animador sociocultural. I el preu és alt: una generació que llegeix poc, escriu pitjor i pensa amb dificultat.´
ResponEliminaY los padres son ahora amigos; la Wikimierda es la nueva Larrouse; el Tik Tok los nuevos médicos; el Traslate el nuevo Colegio de Idiomas...Y todo válido
Queda palès que els culpables no són ni la Generalitat ni els educadors, i ningú es recorda de les víctimes, els mestres i els alumnes.
EliminaDiu la sra. Niubó que un dels molts problemes dels mestres és posar ordre a l'aula...
ResponEliminaOi tant, el mestre ha perdut la seva autoritat, potser perquè com se li ocorri castigar a un alumne, ja tens als pares protestant irats.
EliminaVeo hoy lo que nos ofrece el inform PISA y me desconsuelo.
ResponEliminaCultura del móvil, cultura del neo alfabetismo.
Que se me demuestre lo contrario.
Y encima votan irracionalidad.
Es para desconsolarse, y lo peor es que nadie encuentra la fórmula para revertir l+a situación, agravada en las comunidades que tienen más alumnos de otros países,, bastantes de ellos incorporados a medio curso sin conocer el idioma. Más que voluntad de administración y docentes, lo que falta son medios.
EliminaÉs un escrit maniqueu, i en conseqüència, reduccionista. Si el blanc no va, hem de fer servir el negre; i no és això.
ResponEliminaUn mestre que no tingui habilitats de coach pot convertir-se en una màquina sense empatia, que és fonamental per ensenyar. Un coach, que no sigui mestre... és el que hi ha ara, que no acaba d'anar. Tant el llibre com la fitxa, són necessaris; una fitxa sense llibre d'on treu la informació? Com la contextualitza? Com es desenvolupa la imaginació? Es veu que els primers lectors, de fa dos mil anys, eren incapaços de llegir en silenci, no podien representar les imatges del que llegien sense fer servir els llavis i la veu; a poc a poc, la imaginació es va anar enfortint; alguna cosa de dins del cap s'enforteix com més llegim. Però el llibre sense la fitxa perd la oportunitat de manipular i "trastejar" amb la informació adquirida; i en aquest "trasteig" és on s'afiança.
L'esforç sense la motivació incrementa estratosfèricament les seves dificultats; quan hi ha motivació aixequem més quilos i amb un somriure, amb la qual cosa no ens importa aixecar més quilos. La motivació és la gasolina de l'esforç; sense gasolina has d'empenyer el cotxe amb els braços i les mans, i de vegades et canses i ho deixes. I la motivació sense l'esforç és un somni sense fonaments que no arriba enlloc.
La cultura sense convivència, sense tenir en compte les relacions entre les persones, pot desembocar en el tercer reich. La convivència, sense cultura, pot arribar a ser una tropa de fatxendes ignorants.
El problema és que a la taula li falten unes quantes potes, i no arreglarem res si li posem les que falten i li treien les que hi ha ara.
La capacitat lectora dels nens al 2026 es limita a molt poques línies de text, i abans abarcava el capítol sencer. Unes poques línies és el que estan avesats a llegir als mòbils, a les aplicacions pseudoeducatives que substitueixen l'haver d'escriure per la facilitat enverinada de posar una creueta a la solució. Els nens i les nenes estan desaprofitats, i cal paper, llapis i imaginació per tornar a posar-los amb marxa; amb esforç i amb motivació.
Maniqueu no ho crec, o dit d'una altra manera, si de cas, maniqueisme simbòlic, com qualsevol text que acaba diferenciant entre bons i dolents, o sigui tots els escrits que es fan i es desfan. Els culpables són molts, llevat dels nens.
ResponEliminaTens raó, disculpa el mot "maniqueu" no ha estat afortunat. Segurament hi ha algun altre mot més adequat. La idea del que vull dir segur que l'entens, com jo entenc les teves crítiques al sistema i la bona part de raó que tenen.
EliminaÉs que tota crítica al que sigui, acaba sent maniquea. Però ja ens entenem.
ResponElimina