A cada nova onada de resultats PISA, el país es posa dramàtic: s'esquincen les vestiduras, es convoquen tertúlies d’urgència, es busquen culpables amb la mateixa passió amb què es busca un entrenador quan el Barça perd tres partits seguits. Però la veritat és molt menys heroica: aquest fracàs escolar no és cap sorpresa. Qualsevol persona mínimament sensata ja el va diagnosticar fa vint anys, o  més, quan l’educació va deixar de ser un ofici i va començar a ser un servei d’atenció al client.

El punt d’inflexió és conegut i ve de vell: el senyor Mestre —figura d’autoritat, de cultura, d’exigència— es va convertir en el col·lega Josep, un adult simpàtic que preferia no incomodar ningú. Quan el mestre renuncia a ser mestre, l’aula renuncia a ser aula.

El relat oficial assenyala els mestres, però aquí cal matissar. El mestre és una cosa; l’educador n’és una altra. El mestre ensenya, estructura, eleva. L’educador —en el sentit modern, difús, terapèutic— acompanya, gestiona emocions, fa de coach motivacional. I en aquest canvi semàntic s’ha perdut la columna vertebral del sistema. Els culpables principals no són els mestres, sinó els pares i els educadors. Els pares que volen fills feliços però no cultes; que exigeixen notes altes però no esforç; que confonen frustració amb trauma. I els educadors que han convertit l’escola en un espai de convivència amable, però no en un lloc on s’aprèn. Quan l’autoritat desapareix, el coneixement també.

Durant anys hem celebrat la pedagogia del “no passa res”. No passa res si no estudies. No passa res si no llegeixes. No passa res si no respectes. No passa res si no entens una frase subordinada. No passa res si no saps qui és Machado. No passa res si confons una metàfora amb un meme. El problema és que sí que passa. I ara ho veiem.

Els resultats PISA no són un llamp caigut del cel: són el balanç comptable d’una dècada de renúncies. Hem substituït el rigor per la motivació, la disciplina per la permissivitat, el mestre per un animador sociocultural. I el preu és alt: una generació que llegeix poc, escriu pitjor i pensa amb dificultat.

La pregunta no és per què hem fracassat, sinó per què encara ens sorprèn. El sistema educatiu ha estat dissenyat per evitar conflictes, no per generar coneixement. I el coneixement, com sempre, és exigent, incòmode, fins i tot antipàtic. Potser ha arribat el moment de recuperar el mestre, no el coach; el llibre, no la fitxa; l’esforç, no la motivació; la cultura, no la convivència. Potser ha arribat el moment de deixar de lamentar-nos i començar a reconstruir. El primer pas seria gestionar l'us del mòbil. El segon seria que els mestres analògics entreguessin que están ensenyar a nadius digitals.

EL fracàs escolar era previsible. El que no és inevitable és continuar fracassant.