Les polítiques de rehabilitació dels centres per fer-ne "centres històrics" en un bon nombre de ciutats del món apareixen associades, avui, a un conjunt de processos d'ampli espectre, relacionats al seu torn amb diferents dinàmiques de globalització econòmica, política i cultural. D'una banda, aquestes actuacions de reconversió de cascs antics, que intercalen grans instal·lacions culturals -museus, centres de cultura, universitats...- confiats a arquitectes estrella -, es posen al servei tant de polítiques de legitimació simbòlica dels poders de l'Estat -cada vegada més dependents de les posades en escenes grandiloqüents, pròpies del neobarroc- davant la pròpia ciutadania, com d'iniciatives de gentrificació, és a dir de reassentament de classes mitjanes i altes en nuclis urbans degudament adaptats, amb el que això comporta de expulsió- exclusió dels sectors populars que fins llavors havien trobat en ells un últim refugi. A més, aquestes remodelacions són l'eix de campanyes d'oferta de ciutat, en ciutats immerses en dinàmiques de terciarització, ciutats que l'únic que poden oferir -cabría dir simplement vendre- és la seva pròpia imatge degudament simplificada, convertida en un mer logotip o marca capaç d'atraure aquest turisme àvid d'emocions i sensacions que les agències els han venut i les guies de promoció li han anticipat en tant que "culturals".
Així ens trobem davant polítiques públiques i privades -unes i altres actuant de manera coordinadament destinades a satisfer les creixents demandes de consum cultural, per part d'un públic turistitzat, que no només està constituït pels turistes pròpiament dits, sinó pels propis habitants , que són considerats i tractats com si fossin turistes a la seva pròpia ciutat. Es propicien llavors intervencions que converteixen zones senceres del teixit urbà en escenaris artificials destinats a representar el que el promotor polític-empresarial voldria i el turista-ciutadà espera que fos una determinada ciutat. Per això, els centres urbans poden ser objecte de tematització, en el sentit que Niklas Luhmann donava al terme en ordre ara conceptualitzar la reducció a la unitat que una determinada realitat pot ser objecte, per tal de reduir els seus índexs de complexitat i orientar seva percepció en un sentit homogeni i compartible. No cal dir que tematització no és només submissió de la vida social a una simplicitat representacional inspirada en llocs comuns que són permanentment emfatitzats, sinó també monitorització, és a dir control a distància de les conductes que en tals escenaris han de desenvolupar-se.
Aquestes zones urbanes -de vegades ciutats senceres- tematitzades són pura façana, una façana després de la qual no sol haver-hi res, com tampoc ho hi ha al voltant. Al voltant dels edificis i els monuments dels centres urbans museificados només hi ha turistes durant el dia i, és clar, el Poder, que escull amb freqüència aquests barris enaltits per establir el seu domicili social. De nit, res o poc. Aquests espais són espais al mateix temps fantàstics i fantasmàtics. Estem davant l'apoteosi del que Henri Lefebvre deia l'espai abstracte, espai de representació i representació d'espai, espai no practicat, simulació tramposa, la trampa rau precisament en la seva transparència. El treball del pla sobre la vida arriba d'aquesta manera l'apoteosi d'un fals submissió de la incertesa de les accions humanes, a ratlla les potències dissolvents que conspiren sota la quotidianitat, dotant de perfils clars allò -l'urbà- que en realitat no té forma ni destinació.
Com a gegantesc artefacte d'apaivagament, la lògica de la ciutat-monument no és molt diferent de la que organitza i ofereixen els moderns centres comercials, illes de ciutat ideal en el si o en els marges de la ciutat real, en què, sense problemes, sota l'atenta vigilància de guàrdies jurats, el passejant pot abandonar-se al gaudi de l'oci entès com a consum. El que se li brinda al turista en aquesta reserva natural de la veritat que és un centre historic monumental és precisament una constel·lació ordenada d'elements que s'ha disposat per a ell -només per als seus ulls- i que configura una veritable utopia, és a dir un muntatge del que han estat expulsats els esquemes paradoxals i la proliferació de heterogeneïtats en què sol consistir la vida urbana en realitat. Desactivat l'enmaranyament, expulsat tot indici de complexitat, el que queda és una posada en escena que constitueix justament això: una utopia, és a dir, un lloc de cap lloc, una realitat que no existeix de veritat més enllà dels límits de la seva farsa , però a la qual se li concedeix el desig d'existir sota la forma del que no pot ser més que una simple paròdia de perfecció
La ciutat monumentalitzada existeix contra la ciutat socialitzada, sacsejada per agitacions amb freqüència microscòpiques, tota ella feta de densitats i gruixos, esdeveniments i usos no sempre legítims ni permesos, dislocacions que es generalitzen... Davant de tot això, la ciutat o el fragment de ciutat es veu convertida així, de la mà de la monumentalització per a fins a la vegada comercials i polítics, en un mer espectacle temàtic per a ser digerit de manera acrítica per un turista submís a les directrius del pla o de l'guia. Esdevé així per fi unificada, dotada de sentit a través d'una manipulació textualizadora que no pot ser sinó dirigista i autoritària. D'aquí els conjunts arquitectònics, els edificis emblemàtics, els carrers peatonalizadas en què només hi ha comerços per a turistes. Espais acotats per barreres invisibles en què -com passa en certes instal·lacions hoteleres de primera línia de platja- el turista només es troba amb altres turistes, en escenaris dels que l'habitant s'està batent en retirada o ha estat expulsat ja. És per això que la monumentalització de les ciutats està directament associada al costat carcerari de tota urbanística a la seva dimensió sempre potencialment o fàcticament autoritària. La fanatització del resultat d'aquesta voluntat de ciutat feliç resulta, aleshores, inevitable, en la mesura que la concepció que projecta -que ven, bé podríem dir- no pot tolerar la presència de la mínima imperfecció, ni de bon tros la misèria, les contradiccions, el conflicte i les lluites que qualsevol ciutat vivent no deixa de conèixer o produir. La ciutat o el centre "històric" constitueixen doncs intents de triomf del que és previsible i el programat sobre el casual i el confús. Les polítiques destinades al turisme de masses vénen llavors a reforçar la lluita urbanística i arquitectural contra la tendència de tota configuració social urbana a l'embolic i a l'opacitat, en nom de la bellesa i la utilitat. Irrita la mateixa evidència no només de les desigualtats, les agitacions socials, les marginalitats més indesitjables que emergeixen aquí i allà al voltant de la pau dels monuments, sinó de la pròpia impenetrabilitat de la vida urbana que els obliga a procurar que els turistes no es desviïn mai dels circuits degudament marcats per a ells, ja que en els seus marges la ciutat veritable no deixa mai de estar a l'aguait. Fora de les fites que brillen amb llum pròpia en el pla que el turista maneja, una mica més enllà, a prop de les places porticades, les catedrals, els barris pintorescescs, es desplega una boira fosca arran de terra: la ciutat a seques, sense qualificatius, plasmàtica i estranya, crònicament inamistosa. Això és el que el turista no ha de veure: el que hi ha, el que s'oposa o ignora el somni metafísic que les guies prometen i no poden brindar: una ciutat transparent i dòcil que, quieta, indiferent a la vida, es vanta estèrilment de el que ni és, ni mai va ser, ni serà. La ciutat monumental, perfecta en la guia i en el pla, pseudorealitat dramatitzada en què s'exhibeix la ciutat impossible, dotada d'un esperit en què es resumeix la seva història feta palau i castell, perpètuament exemplar en les estàtues dels seus herois, anagrama morfogenètic que roman inalterada i inalterable. Una ciutat protegida de si mateixa, és a dir, fora de perill del que és urbà i dels urbanites. El que podria arribar a ser si s'aconseguís descomptar la informalitat implanificable i improyectable de les pràctiques socials innombrables que el planificador i el promotor-protector de ciutats coneixen i que mai acaben d'entendre del tot. El monumentalizador s'enganya i pretén enganyar al turista, fent-li creure que en algun lloc -allà mateix, per exemple- hi ciutats concloses, acabades, quan se sap o s'endevina que una ciutat viva és una pura formalització ininterrompuda, no-finalista i, per tant, mai finalitzada. Tota ciutat és, per definició, una història interminable.
CIUDADES POSTIZAS
El “centro histórico” como falsificación
Manuel Delgado - antropòleg
