Ningu no pot aclarir l'origen del pa amb tomàquet. comenta Leopoldo Pomés en un amè i instructiu llibret: Teoria i Pràctica del pa amb tomàquet, que em vaig comprar als encants de la Plaça del Mercat. Pensa Pomés, que l'entranyable o quotidià pa amb tomàquet ha estat aquí tota la vida, perquè ha anat lligat a nosaltres, els catalans d'una forma natural, a través de la nostra infància.
Sembla obvi que el pa amb tomàquet com a molt té uns cinc-cents anys i jo gosaria afirmar que molt menys, potser uns cent o cent cinquanta, en començar la societat industrial a finals del segle XIX, cal tenir en compte que el tomàquet el va portar Colom d'Amèrica, vol dir que com a molt el pa amb tomàquet hauria començat al 1500, però el seu origen es podria situar per lògica sobre el 1850, aproximadament.
El motiu sembla lògic, abans, la gent, que molts d'ells vivien a pages, anàven a mercat a comprar el pa per tota la setmana, eren pans de dos quilos que s'anaven tallant llesca rere llesca, res de fer-ho a màquina, i clar el pa s'assecava i refregant-li un tomàquet amb un xic de sal i força oli s'estovaba i era més mengívol; el dubte aquí seria si s'ha de sucar el tomàquet per les dues bandes o nomès per una, si s'em pregunta a mi, diria que depèn, si el pa està secot s'ha de sucar per les dues bandes i si està bé amb una n'hi ha prou.
També és cert que el pa actual és molt millor i variat que el d'abans, tarda més a assecar-se i es molt més saborós i potser no caldria sucar-lo amb tomàquet, pero és ja un costum, una rutina, llevat si es suca per menjar o acompanyar el pernil de glà, que aleshores és un crim, ha de ser pa amb oli, res de tomàquet que treu tot el gust al pernil.
Tampoc tinc tan clar que l'origen del pa amb tomàquet sigui català, podria perfectament ser de l'horta murciana, o de València, no hi ha documentació que hagi trobat que avali una opció o l'altra, el que succeeix és que aqui ha acabat arrelant més que en altres contrades.
Jo havia cregut de sempre amb l'enquesta Papus, que és la que es fa a la barra d'un bar entre tres o quatre persones - no més -, i que no falla mai. A partir d'ara, creuré tambè en l'enquesta Pomés: En una enquesta-investigació sobre 833.422 avis del nostre país, 833.420 manifestaven haver menjar pa amb tomàquet, un deia que no i l'altre no el coneixia, mentre que nomès 3 havien menjat: amanida tèbia de fetge de moll al vapor d'agrelles perfumades a la patata nova sense midò.
També és cert que el pa actual és molt millor i variat que el d'abans, tarda més a assecar-se i es molt més saborós i potser no caldria sucar-lo amb tomàquet, pero és ja un costum, una rutina, llevat si es suca per menjar o acompanyar el pernil de glà, que aleshores és un crim, ha de ser pa amb oli, res de tomàquet que treu tot el gust al pernil.
Tampoc tinc tan clar que l'origen del pa amb tomàquet sigui català, podria perfectament ser de l'horta murciana, o de València, no hi ha documentació que hagi trobat que avali una opció o l'altra, el que succeeix és que aqui ha acabat arrelant més que en altres contrades.
El que no diu Pomés al seu llibre, potser per què encara es aviat i no toca, és que el pa amb tomàquet és o serà en un futur, el responsable de la baixa qualitat del semen dels catalans, avisats esteu.
