MÉS DEL PA AMB TOMÀQUET


Ningu no pot aclarir l'origen del pa amb tomàquet. comenta Leopoldo Pomés en un amè i instructiu llibret: Teoria i Pràctica del pa amb tomàquet, que em vaig comprar als encants de la Plaça del Mercat. Pensa Pomés, que l'entranyable o quotidià pa amb tomàquet ha estat aquí tota la vida, perquè ha anat lligat a nosaltres, els catalans d'una forma natural, a través de la nostra infància. 
Sembla obvi que el pa amb tomàquet com a molt té uns cinc-cents anys i jo gosaria afirmar que molt menys, potser uns cent o cent cinquanta, en començar la societat industrial a finals del segle XIX, cal tenir en compte que el tomàquet el va portar Colom d'Amèrica, vol dir que com a molt el pa amb tomàquet hauria començat al 1500, però el seu origen es podria situar per lògica sobre el 1850, aproximadament.
El motiu sembla lògic, abans, la gent, que molts d'ells vivien a pages, anàven a mercat a comprar el pa per tota la setmana, eren pans de dos quilos que s'anaven tallant llesca rere llesca, res de fer-ho a màquina, i clar el pa s'assecava i refregant-li un tomàquet amb un xic de sal i força oli s'estovaba i era més mengívol; el dubte aquí seria si s'ha de sucar el tomàquet per les dues bandes o nomès per una, si s'em pregunta a mi, diria que depèn, si el pa està secot s'ha de sucar per les dues bandes i si està bé amb una n'hi ha prou.
També és cert que el pa actual és molt millor i variat que el d'abans, tarda més a assecar-se i es molt més saborós i potser no caldria sucar-lo amb tomàquet, pero és ja un costum, una rutina, llevat si es suca per menjar  o acompanyar el pernil de glà, que aleshores és un crim, ha de ser pa amb oli, res de tomàquet que treu tot el gust al pernil.
Tampoc tinc tan clar que l'origen del pa amb tomàquet sigui català, podria perfectament ser de l'horta murciana, o de València, no hi ha documentació que  hagi trobat que avali una opció o l'altra, el que succeeix és que aqui ha acabat arrelant més que en altres contrades.
Jo havia cregut de sempre amb l'enquesta Papus, que és la que es fa a la barra d'un bar entre tres o quatre persones - no més -, i que no falla mai. A partir d'ara, creuré tambè en l'enquesta Pomés: En una enquesta-investigació sobre 833.422 avis del nostre país, 833.420 manifestaven haver menjar pa amb tomàquet, un deia que no i l'altre no el coneixia, mentre que nomès 3 havien menjat: amanida tèbia de fetge de moll al vapor d'agrelles perfumades a la patata nova sense midò.

El que no diu Pomés al seu llibre, potser per què encara es aviat i no toca, és que el pa amb tomàquet és o serà en un futur, el responsable de la baixa qualitat del semen dels catalans,  avisats esteu.


DE COMPTAR ELS MORTS


Segons les dades que ofereix el Govern, a hores d'ara el balanç de morts provocades pel coronavirus a Catalunya és de 7.097. En canvi, segons el ministeri de Sanitat, són 3.855. Per què es produeix aquesta gran diferència? Quina és la xifra real? El nou criteri de recompte de la Generalitat ha obert un nou xoc amb la Moncloa, que defensa els criteris de càlculs que s'han seguit fins ara i posa en dubte les dades que s'estan donant des de la conselleria de Salut.
Aquest dimecres al vespre, la Generalitat va anunciar que a partir d'ara es sumaran totes les defuncions per coronavirus que hagin registrat els hospitals, residències i funeràries. Fins ara, a nivell estatal no s'han proporcionat dades sobre les morts que s'han produït fora de l'àmbit hospitalari. La xifra global oficial és de 19.130, però mitjans de comunicació com El País han publicat que almenys 11.600 de les morts s'han produït en residències i que moltes d'aquestes podrien haver quedat fora del registre oficial.
De fet, ha estat el mateix director del Centre de Coordinació d'Alertes i Emergències Sanitàries, Fernando Simón, qui ha admès que la "xifra real de defuncions és difícil de conèixer, fins i tot tenint molt bones estadístiques". Amb tot, tant Simón com el govern espanyol han rebutjat el sistema utilitzat per la Generalitat, a qui li han exigit "serietat" i "rigor".

El govern espanyol reclama "rigor", fet que no deixa de tenir el seu què a l'hora de comptar morts. Per una banda, Simón ha argumentat que ha de "discutir" amb Catalunya "què signifiquen" les dades procedents de les residències i de les funeràries. "No sabem amb seguretat si tenen una diagnosi prèvia de coronavirus o no", ha assegurat. Des de la conselleria de Salut, però, van explicar que totes aquestes morts han estat diagnosticades amb un positiu de Covid-19 i que, en tot cas, la mortalitat podria ser fins i tot superior perquè no a totes les persones que han mort se'ls ha pogut fer la prova. Aquests casos, però, no han estat contemplats dins del nou recompte. 
No acabo d'entendre quina part de comptar morts no ha entés el Sr.Simón. No entenc la seva desinformació, ni l'expressió 'discutir', els morts si s'han de comptar s'han de comptar tots, perquè del que es tracta es de saber les xifres reals de víctimes, no ja per una pura qüestió d'estadística, si més no perquè, o es compten tots, o si no, no nomès s'està enganyant a la ciutadania, sinó que s'estan enganyant ells mateixos.
Josep Maria Gironella va escriure la novel·la 'un millón de muertos' sobre la Guerra Civil, i Bartolomé Soler va contraatacar amb la novel·la 'los muertos nos se cuentan', semblaria doncs que al Sr. Simón li agrada més Bartolomé Soler, jo sincerament prefereixo Gironella.

EL NÀUFRAG


Diuen que l’humor és tan necessari en temps de dificultats com els que estem vivint. L’únic problema és que et planti davant d’una veritat a crits que alguns eviten dir i d’altres eviten sentir i t’agafi amb la guàrdia abaixada. Jo sempre acabo tornant Capri. En aquest cas, al monòleg del nàufrag. Em sé de memòria allò de «la meitat dels salvavides estaven pintats per les parets... va tocar un salvavides per cada 200 o 300 persones... I un pobre home cridava: ‘i deixi-me’l i deixi-me’l...’; zum, cap a a baix, i encara va treure el cap un moment per dir 'ja no cal'».
En aquest ‘ja no cal’ correm el perill de ser molts. Dono per entès que els primers que n'han de tenir són la gent que està malalta i els que els cuiden; crec que no és necessari que ens ho recordi ningú, però, alhora, hi ha gent amb responsabilitats d’acció que no són les sanitàries i que estan igualment obligats a respondre una altra cosa que el ‘sálvese quien pueda' del capità del Rei dels mars’ del monòleg de Joan Capri davant de ciutadans, empreses i entitats.
No sé si aprendrem alguna cosa sobre la comunicació en temps de crisi, però jo demano, a més de la claredat, que no em prenguin per imbècil, ni que em tractin com al nen que no entén què passa, cosa que d'altra banda estaria per demostrar. Confondre els missatges positius amb cofoisme o infantilització acostuma a treure'm de polleguera, i si a més veig com sura l’únic salvavides disponible, encara més. Ni banalització ni tremendisme. Les apel·lacions emocionals de les administracions s’han de sustentar en una acció política en tots els nivells de responsabilitat. I, si no, no dir res és més honest. No necessito missatges que em diguin que sortirem d’aquesta si no van acompanyats de mesures concretes i de quan i com es posaran en marxa. I certament no necessito que em parlin de guerres i soldats.
El pitjor del nàufrag no és no tenir salvavides; és que el vaixell de rescat no sàpiga trobar-lo o que, mentre s'ofega, hagi de suportar com discuteix la tripulació. - núria iceta - elperiodico.cat/ca/

VOLEM PA AMB OLI


Comentava el retornat Toni Clapés l'altre dia al seu programa de la tarda a Rac1 que el pernil ibèric és millor menjar-lo amb pa amb oli sense tomàquet, i és veu que a la xarxa, els hiperventilats de torn li han dit de tot menys bonico. La xarxa pels no iniciats, és bàsicament twitter, un lloc infernal on hi mora el pitjor de cada casa i persona.

"M’abelleix parlar d’aquesta qüestió o puntualització gastronòmica, que pot semblar menor, però que ni molt menys o és. Parlava l'altra dia quan encara podiem xerrar pel carrer amb un company que em deia que a ell li agradava el pa torrat sucat amb tomata i pernil de 5 jotes, de Jabugo, vaja!. Lamento dissentir - li vaig dir - i com a expert en pa amb tomata després de sopar gairebé cada dia durant 40 anys, aixó, pa amb tomata i embotit o sovint pernil, vull manifestar en primer lloc, que torrat i amb tomata no m’agrada tant llevat que sigui xapata, i dos i molt important, si el pernil és bo de veritat, no cal tampoc un 5J, -que el 5 té mala asturgança, almenys el 5G- bé si cal (però sovint no es pot volia dir), com deia si el pernil es bo, m’agrada molt més amb pa sense tomata, amb oli d’oliva i prou. Tinc la mania o així m’ho sembla que la tomata li treu sabor al pernil, com si la superposició de sabors es barregessin en detriment del gust del pernil.
De fet, potser el que no s'ha de fer és un entrepà amb pernil del bo; tal i com és al plat de la fotografía tallat a llonzes ben fines i acompanyat del pa sucat amb oli és quan és més bo, de fet el que és més saborós d'aquest pernil és el greix, aquell greix oliós que t'impregna la pituitaria amb la seva fortor mentre et pringues els dits de la grasa que desprén i el paladar es deleix en tastar-lo. Caram! m'està entrant gana.
El pa que ha de ser de baguette, pot perfectament ser de benzinera (precuit) si el saben coure bé, és fins i tot millor que la baguette de forner, o fins i tot millor atrès la farina amb que fan el pa precuit és de millor qualitat i força, a més, més d'un dos i tres forners la baguette la compren precuita i després la couen com si fos seva, però aquesta és una altra historia, a penes queden forners al menys a la meva zona, hi ha gent que fa pa però que no es poden dir forners, fins al punt que he acabar menjant pa de motlle, o de multicereals que aquest està prou bé, almenys el del Valero, però per exemple la xapata ja l'he donat per perduda, no la saben fer, com el llonguet o la coca de forner, llevat de llocs concrets, molt puntuals com a Manlleu o Mollet i els croissants nomès a Vic. Parlo de l'àrea que conec, a Barcelona no conec els forners que hi han, llevat de l'escalador del Pp, i el Xavier Barriga, i les dues experiències que he tingut amb aquest últim que té botiga a SBD han estat molt decebedores. Ara, tot es qüestió de gustos o deries, en conec un que de jove es feia pa amb tomata i a sobre hi posava cola-cao i després pernil i deia que estava molt bo. 

Revisant un article de RAC1 del 2018 m'he extret aquest paràgraf:
"Es pot gaudir al 100% del pa amb tomàquet amb un pernil o embotits, “mai ibèrics, pel seu contingut amb pebre vermell”, segons Fàbrega. Hi està d’acord en Monzó, que en un article a La Vanguardia demanava, sisplau, posar fi al pa amb tomàquet en qualsevol entrepà. No se’n posa, deia, als de xoriço, lacón o sobrassada, ni tampoc als de formatge si aquest és prou bo. “En alguns llocs, fins i tot el pa per acompanyar el pop a feira, que és un festival de pebre vermell. Apa, vinga!”, es queixava l’escriptor."
Vol dir que la discussió sobre el tema ve ja de vell, però com en el cas d'en Clapés ara ha sorgit de nou.


Volem pa amb oli (cançó)
Escolteu, hi ha qui vol
Hi ha qui volia
Els uns volen
D'altres prou voldrien

I d'altres volen, volen, volen
Volen, volen
Davant de tot això, nosaltres

Volem pa amb oli
Pa amb oli volem
Volem pa amb oli
Pa amb oli volem

Volem pa amb oli
Pa amb oli volem
Si no ens el donen
Si no ens el donen
Ens el prendrem

Els de ca el Fulano
Mireu si han prosperat
S'han comprat un mil vuit-cents
Per poder anar al mercat (Caram)

Ara diuen que se'n van
A viure a la ciutat
Pues l'ambient del poble
No els permet d'alternar
Ai, ves

Volem pa amb oli
Pa amb oli volem
Volem pa amb oli
Pa amb oli volem

Volem pa amb oli
Pa amb oli volem
Si no ens el donen
Si no ens el donen
Ens el prendrem

La família Fulano
Que ve de tant en tant
S'han fet una caseta
A l'era d'en Torrat

Les nenes del xalet
Es veu que han estudiat
Porten minifaldilla
I parlen d'igualtat
Ai ves

Volem pa amb oli
Pa amb oli volem
Volem pa amb oli
Pa amb oli volem

Volem pa amb oli
Pa amb oli volem
Si no ens el donen
Si no ens el donen
Ens el prendrem

Passen amb el cotxe
A grans velocitats
I espanten les gallines
De tot el veïnat

No us feu tant el pinxo
Gent de can Torrat
Quan tindrem pa amb oli
Les coses canviaran
Veureu

Volem pa amb oli
Pa amb oli volem
Volem pa amb oli
Pa amb oli volem

Volem pa amb oli
Pa amb oli volem
Si no ens el donen
Si no ens el donen
Ens el prendrem
Font: Musixmatch



Compositors: Joan Crosas


FART DE TOT i DE TOTS


Després de cinc setmanes de confinament, les gònades estan ja molt inflades en general, no nomès les d'un servidor. Aquest comentari és evidentment masclista atés nomès es parla de gònades que les senyores no en tenen i si solen tenir més paciència que els homes. Fins i tot l'esmolet (el afilaor 2.0 que et fa la factura per esmolar un ganivet o unes tisores per ordinador, [amb IVA i tot]) que el veig cada dimarts des de la finestra de casa està també confinat.
I clar, hom està fart de moltes coses: Fart de rodes de premsa a Madrid i a Catalunya amb ministres, melitars 'queridos', consellers i algún entés en la materia (si és que algun n'hi ha). Fart de la miseria moral de la oposició i del Govern. Fart d'escoltar a gent dient: ens en sortirem. Fart d'escoltar que els nens són maltractats en benefici dels gossos, i en canvi que ningú s'en recordi dels avis, nomès per comptar els que se'ls han mort a les residencies. Fart d'escoltar experts que no en tenen ni puta idea com nosaltres. Fart dels que surten als balcons a cantar, a recitar poemes, o fins i tot a aplaudir, als que fan pa o pastissos, o als que fan gimnás al balcó, fart dels ploraners de la cultura que ens envaeixen amb concerts per instagram un rere l'altre a qual més patètic, llevat de l'Andrea Motis. Fart de mi mateix, que estic fart de no poder sortir..., compte, si que podem sortir, diuen els juristes que les multes que posen les policies (que en tenim moltes i variades) no són vàlides, però de fet i en general la gent ens comportem, i no sortim o ho fem lo just.
El jovent ho porta més bé que els adults i grans, té el seu sentit, ells estan acostumats a relacionar-se d'una altre manera via mòbil i per tant no tenen la necessitat imperiosa que sentim els adults de sortir al carrer.
A banda, aquest confinament que nomès és dona a espanya i a Itàlia, és una bajanada, una inutilitat decidida per quatre capsigranys que no tenen ni idea de res, i nosaltres, i aixó em comença a preocupar els hi fem cas. En comptes de rebelar-nos, de fer la rebequeria de portar-els-hi la contraria i sortit tots en masa al carrer, ens confinem mesells com ens hem tornat.
I potser ja n'hi ha prou, i cal sortir al carrer ja, al cap i a la fi, és pitjor per la nostra salut estar confinats a casa que sortir al carrer si es fa amb precaució, que per aixó ja tenim mascaretes encara que tampoc serveixen per a gran cosa.
Resulta que els que treballen poden agafar el metro o l'autobús i en canvi algú no pot sortir a caminar o a còrrer, o amb bicicleta, sobretot si en el fons l'excusa que ens donen les autoritats, és per què si tenen algun accident no se'ls podria atendre a urgències.
Quan als nens, entenc que necessiten més sortir més els pares que els nens, que aquests s'adapten molt més bé al confinament que els adults, que no ho porten tant bé i fan coses molt rares, com una dona que deia l'altre dia en un tuit: N'estic farta dels nets de la meva  mare!.

Seria d'agraïr (ja sé que és molt dificil) una mica de sentit comú en els nostres Governants, i en comptes d'estar tan atrafegats comptant els morts, es preocupessin de flexibilitzar el confinament i que aquest fos bastant més relaxat i raonable com és en tots els països d'Europa, llevat d'Itàlia; si fins i tot a Portugal o Andorra ho han fet molt més bé que aquí, però aixó és demanar massa, on no n'hi ha no en pot rajar, el Govern filoetarra-comunista xinés del Sr. Sánchez ho ha fet molt malament, molt, i hauran de respondre de la seva nefasta gestió de la pandèmia, encara que ara no sigui el moment, aspecte que el Pp i VOX, miserables de mena, no han entès, en canvi Arrimadas, potser forçada per la necessitat, si.

Aquesta pandèmia està posant en perill el liberalisme occidental. Estem veient que és difícil compatibilitzar el liberalisme amb la pandèmia. Està Occident davant una amenaça d'un retorn a la societat disciplinària? És clar que si, en els aeroports, pel perill del terrorisme ens sotmetem ja sense dir ni piu a unes mesures de seguretat que semblen absurdes i que no poques vegades resulten humiliants. Cada un de nosaltres és tractat com un potencial terrorista. El virus representa un altre tipus de terrorisme incomparablement més perillós que ve de l'aire i que s'ha propagat pel món sencer. És invisible i omnipresent i mata a molta més gent que el terrorisme. ¿Serà capaç el virus de transformar permanentment la societat liberal occidental en una societat disciplinària, en la qual tots sense excepció som tractats com a potencials portadors de virus?, si també, la pregunta és, fins quan ho consentirem?...

afegitó: en un aspecte més de la indigencia del personal aquest que ens mal governa, ara Teresa Ribera entre altres llumeneres han descobert que la bicicleta és la mobilitat ideal per a les ciutats. En el meu cas, arriben 65 anys tard. A Madrid es veu que a partir del proper dimecres ja es podrà circular en bicicleta de Bici Mad, i els particulars amb bici propia que?, que? que?
más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

B L O C S
COMENTARIS
-