CARTA AL JUTGE - PERE CALDERS


Distingit senyor: 

Porto fins a les darreres conseqüències el precepte d’estimar el proïsme com a mi mateix i ara, quan he decidit suïcidar-me degut a males transaccions i a desenganys amorosos, acabo de matar un veí del mateix replà, segon pis tercera porta, amb perdigonada d’escopeta de dos canons disparats alhora. Gràcies a aquesta fidelíssima interpretació del meu afecte als nostres semblants, ningú no em podrà engaltar que ja m’ho diran de misses... 

Pere Calders i Rossinyol (Barcelona, 29 de setembre de 1912 – Barcelona, 21 de juliol de 1994)

DESMITIFICANT RAFAEL DE CASANOVA


El mite catalanista de l’Onze de Setembre de 1714 descansa sobre la figura del que aleshores era el conseller en cap del Consell de Cent de la ciutat de Barcelona, Rafael de Casanova (1660-1743), membre de la Junta de Govern del Principat de Catalunya, coronel de la Coronela de Barcelona i governador de la Plaça i Armes de Barcelona. Ara bé, si observem la biografia real del personatge, la realitat ens allunya del mite perquè ens puguem endinsar en la veritable història de la Guerra de Successió i en la fabricació artificial d’un mite que només va aportar la seva representativitat institucional. 

Rafael de Casanova i Comas va néixer a Moià el 1660, en una família de camperols enriquits, propietaris de terres i molt catòlics (dels vuit germans, dos van ser frares dominics i tres van convertir-se en monjos). En rebre la seva part de l’herència va cursar dret a Barcelona, on s’instal·laria per exercir l’advocacia després de doctorar-se el 1686. Deu anys després es casaria amb Maria Bosc i Barba, filla d’una casa benestant de Sant Boi de Llobregati vídua d’un metge, amb la qual va tenir quatre fills. Maria va morir el 1704. En esclatar la Guerra de Successió Casanova faria el salt a la política. Així, el 25 de gener de 1706 va ser extret per insaculació com a nou conseller terç de Barcelona. 
Un any després, l’arxiduc Carles d’Àustria el distingiria amb la titulació de ciutadà honrat de Barcelona. I el 1708 seria un dels delegats del Consell de Cent que van rebre Elisabeth de Brunsvic en la seva arribada a Barcelona. Ara bé, més enllà d’aquests fets no coneixem res més al voltant de la seva tasca en els anys de la Guerra de Successió. És a dir, la vida de Rafel de Casanova va transcórrer sense pena ni glòria durant el conflicte bèl·lic. Tanmateix, la història reservaria a Casanova un paper protagonista en les darreries del conflicte. Així, el 30 de desembre de 1713, Rafael Casanova va sortir designat com a nou conseller en cap, càrrec que duia aparellat el grau de coronel de la milícia ciutadana dels gremis o Coronela. Igualment, Casanova va ser elegit membre de la junta de govern que s’encarregava d’estudiar les propostes del cap militar de les forces catalanes, Antoni de Villarroel. 
És a dir, Casanova entra en la història en el moment decisiu de l’ofensiva borbònica sobre la ciutat de Barcelona i va dirigir políticament la resistència, tot i que en els darrers moments del setge va mostrar-se, igual que Villarroel, partidari de la negociació diplomàtica per aconseguir la pau. El moment millor conegut de la seva biografia és el seu comportament l’11 de setembre. En el context del setge definitiu sobre la ciutat, Casanova va adreçar-se al portal Nou i, enarborant la bandera de Santa Eulàlia i envoltat dels prohoms de l’escorta, va arrossegar al contraatac diverses companyies de la Coronela amb un discurs que encara avui resulta sorprenent per molts catalans: 

Señores, hijos y hermanos, hoy es el día en que se han de acordar del valor y gloriosas acciones que en todos tiempos ha ejecutado nuestra nación. No diga la malicia o la envidia que no somos dignos de ser catalanes e hijos legítimos de nuestros mayores. Por nosotros y por toda la nación española peleamos. Hoy es el día de morir o vencer. Y no será la primera vez que con gloria inmortal fuera poblada de nuevo esta ciudad defendiendo su rey, la fe de su religión y sus privilegios. 

Així, durant una hora i mitja va disputar-se una terrible batalla cos a cos. Era el combat final. Durant l’enfrontament, Rafael de Casanova va rebre una bala a la cuixa i va haver de cedir la bandera al comte de Lanuça, protector del braç militar. Ferit, però no mort com alguns van voler insinuar per fer més dramàtica encara la situació. Com a conseqüència de la ferida va ser hospitalitzat al col·legi de la Mercè on va ser visitat pel conseller segon, Salvador Feliu de la Penya, i diversos militars, que li portaven un projecte de capitulació que va aprovar. Posteriorment va ser traslladat a Sant Boi de Llobregat, a la casa del seu difunt sogre. 
Els comentaris sobre l’heroïcitat de Casanova van imprimir en la consciència dels catalans la brutalitat de l’assetjament final dels Borbons sobre Barcelona com cap altre esdeveniment de la seva història. La suposada mort del conseller en cap va convertir-lo en la personificació de la llarga història de l’autogovern català. Però la realitat era que no havia mort heroicament en la defensa de la ciutat. Només havia estat ferit i ni tan sols va ser empresonat pels vencedors. La repressió només va suposar-li la confiscació dels béns: escassament 160 lliures. El patrimoni del sogre no va ser confiscat i va passar a mans del fill de Casanova, Rafael. No havia passat un any de la caiguda de Barcelona que Rafael de Casanova ja tornava a exercir com a advocat a la ciutat comtal. I el 1725, després del Tractat de Viena, va veure com li retornaven els béns confiscats. 
A partir d’aquí, el que es convertiria en màrtir i mite del catalanisme es dedicaria a la seva feina com a advocat fins a la seva retirada definitiva a Sant Boi on moriria el 1743 amb més de vuitanta anys. En definitiva, ens trobem davant d’una vida mancada de qualsevol mena de sentit èpic, amb l’única excepció de la seva ferida l’Onze de Setembre de 1714. Així, Rafael de Casanova és un heroi que només pot aportar la representativitat del seu càrrec com a conseller en cap del Consell de Cent de Barcelona, la institució que tenia el veritable poder en la Catalunya resistent. Ni abans de l’Onze de Setembre ni després va representar cap tipus d’èpica catalanista de resistència als assaltants borbònics. És més, la seva solució al conflicte passava per la negociació. Si avui és un heroi mitificat, ell mai va voler ser-ho, ni realment ho va ser.- tret de SAPIENS -

Sapiens ho va publicar el 17 de setembre passat, però aquesta història o falsa història o manipulada història de Rafael de Casanova, fa temps que se sap. Em pregunto perquè cada 11 de setembre els nostres polítics i altres entitats van a fer el paripé al fossar de les Moreres o n'hi ha que no hi haurien de ser com deia Josep Benet. Haurien de ser una mica més rigorosos i seriosos amb els herois patris, que després no se'ns prenen seriosament.

ELS NORD-AMERICANS ES CORREN JA!


La noticia no té més, és per Collonades i de dissabte, però m'ha intrigat el problema matemàtic que la mateixa comporta: 

 "L'actriu especialitzada en cinema pornogràfic, Lisa Sparx ha registrat un nou rècord Guiness sexual. La famosa artista nord-americana ha practicat sexe amb 919 homes en 24 hores descansant 58 segons entre exercici i exercici." 

I aleshores començo a fer números amb l'ajut inestimable de la calcul·ladora del Sr. Finestres. Sexe amb 919 homes en 24 hores, descansant 58 segons (un minutet vaja) entre exercici i exercici. 

919 exercicis a 0.58 segons de descans són 14,8 hores, que hem de restar de les 24 que va durar la cosa, em dona que la senyora va estar dedicada al fornici 9,2 hores, que vol dir 552 minuts, i si dividim aquests 552 minuts pels 919 col·laboradors sexuals dels que es va empatxar la senyora, em surt que els 919 donen un promig de 0,36 segons.

Això vol dir doncs que els americans es corren només arribar a fer l'acte, i que la famosa tribu dels indios corrones deu ser certa i tots els americans en són els seus descendents. I ens ho expliquen a nosaltres, que som la majoria de 'cinco y sin sacarla'. AFICIONATS!

POEMES SATÍRICS


Ja que la cosa d’aquests dies amb el President Mas convocant eleccions i el referendum posterior sobre el que volem ser quan siguem grans, ha propiciat unes reaccions de personal de Madrid talment de República bananera, amb rei això si, o el que en queda entre relliscada i relliscada, us deixo uns poemes satírics del poeta cubà Nicolás Guillen que juntament amb Pablo Neruda, deuen ser els dos únics poetes en tota la història de la poesia, que es varen fotre del mort, de qui el vetlla i del seguici, i a més a més es dedicaren a inflar-se de menjar i cardar durant gran part de la seva vida.

1.-

Según el informe fiel
de periódicos locales,
carecen los Tribunales
para escribir, de papel.
Caso inconcebible y cruel,
señores, en este caso;
pero digamos de paso
con voz además bien alta,
que aunque es el papel que falta
se trata ¡de un papelazo!
*
2.-


El Presidente, reunido
con el Gobierno completo
dictar acordó un decreto
prohibiendo todo ruido
Pero según se ha sabido,
ni perezoso ni tardo
hizo el Congreso un resguardo
de acuerdo con Caramés,
¡para cuando el ruido es
ruido de bomba o petardo!
*
3.-


Ha causado sensación
como noticia ninguna
la noticia de que hay
una tremenda conspiración.
Ya encontraron un cañón,
dos cornetas y una espuela:
Así que estamos en vela,
suspirando como locos...
¡Señores, éramos pocos,
y en eso parió la abuela!


..... i tambè alguns de collita pròpia

La calculadora

És urgent, vital, important,
que algù se'n vagi corrents,
a la tenda del davant.
I sense pèrdua de temps
compri un fòtil ben corrent
i el regali a la Delegada del Govern
perquè una dama tant ben posada
aprengui a comptar bé la gent
d'una punyetera vegada.

.
el fet corrent i usual

Sembla regla habitual
del Govern del país veí
el fet corrent i usual
de constantment mentir.
Ufanosos i superbs
deformant la realitat.
ens venen gat per llebre,
i acabem menjant-nos gos.
que tornin els segadors,
esmolant ben fort les eines,
i a aquesta colla de penques,
que els capin de dos en dos.

.
incongruència i unió

Votarem que si,
però creiem que no,
i direm que potser,
és millor l'abstenció.
Amb aquestes premisses,
premi a la confusió,
és evident que estem parlant,
de Convergència i Unió.
.

El lleter, el cérvol i l'aligó

I havia una vegada un país
...........................- o nacionalitat -
de verdes pasures curulles de vaques
que donaven llet per a ells i els veïns del costat
que ben alimentats els deixaven anar fent
puig les feres ben fartes no et faran res de dolent
I així anaven tirant any rera any
tot i que prou diners els hi costava
mantenir tota la colla de la mala bava
a contracor i fent-los la gara-gara.
Però les vaques dia a dia s'aprimaven
la fera insaciable demanava més i més
i la llet per a tots ja no arribava
les vaques esgotades, rondinaven a fi de més
era evident que la cosa no rutllava,
que algú tenia de fer un pensament
tot se n'aniria en orris si la llet s'acabava
i l'assumpte pintava molt malament.
Fins que un que era molt saberut
trobà la solució a tan de maldecap
ja ho tinc! - exclamà - reformarem l´Estatut
que anys ençà ens vàrem donar
i així tot s'arreglarà, la llet ens la quedarem
i els donarem la que ens sobri,
mireu si n'és de fàcil, ja ho he solucionat.
Ai innocent de tu! Jo abans m'ho pensaria
no sigui que els veïns se emprenyin
l'avisà un amic que bé el volia
que els tens molt ben acostumats
a viure de la teva mamella, i si els hi treus
t'atabalaran amb la vella cantarella
Val més que plantegis la qüestió
amb tota mena de prudència
que si aquests se t'esveren tindrem raons
saps que son gent de poca paciència
i tot ho solucionen per collons.
Hauries de parlar amb el cérvol
conven-ce'l amb arguments de pes
donant-li quelcom a canvi,
amb l'aligó no hi perdis el temps
que aquest no està per endergues
no acceptarà res per bescanvi,
s'ha donat a la beguda i no entèn
de raons ni raonaments.
Un de no tan amic li donà un altri consell:
No parlis ni amb el cérvol ni l'aligó
fes-me cas, que és perdre el temps
quedem-nos la llet i que es comprin les vaques
veuràs com cridaran llençant-nos amenaces
insults, improperis i calumnies, que d'aixó
en saben tant cérvols com aligots
fes-me cas, no t'hi encaparris,
aguantarem el temporal fins que escampi
i si així no ens en sortim, tancarem la vaqueria
a veure si tancant-los l'aixeta sens calmen.
Que passin gana els veïns en quedar-se sense vaques
i si se n'han d'anar en orris, vaques i personal
que aquestos veïns aviat ens l'entomen
que es quedin amb les vaques i el personal
que els lleters fotrem el camp a Andorra
i el cérvol i l'aligot que es barallin entre ells
així mentre se les foten, ens quedarem els vedells
que si no vaig errat ens donaran més vaques
per alimentar-nos nosaltres, i a lo millor a ells
.
TAV

El senyor Benigno Blanco
i el seu amic el dels Cascos
han obrat un rar miracle
que meravella tot Europa
D'un tren que corre qual bala
n'han fet un que deambula
entre via i via que s'ensorra
al pas tranquil d'una mula



EL SALARI DE LA POR



Parla Júlia al seu bloc de pel·lícules antigues. M'ha fet pensar en una pel·lícula que ja vaig comentar en un escrit l'any 2010, que vaig veure de jovenet i que em va impresionar molt: EL SALARIO DEL MIEDO, de Henri-Georges Clouzot, protagonitzada por Yves Montand, Charles Vanel, Vera Clouzot, Folco Lulli i Peter van Eyck.
La història va d'uns eropeus als qui contracten per dur nitroglicerina en uns camions que es necessària per apagar l'incendi en unes explotacions petrolíferes.
El risc que el carregament exploti amb la menor sacsejada dóna a la missió i per tant a la pel·lícula-no només un grau de suspens memorable, sinó també un togairebé nihilista de vegades realment emotiu.Tots són perdedors els qui accepten la arriscada missió, de fet el cinema està farcit d'històries de perdedors, potser perquè l'espectador si sent més identificat. Passa el mateix amb els dolents, i el cinema ha donat grans dolents com Jack Palance.
El Salario del miedo, rodada en un bon blanc i negre té el final lògic i raonable dins el cinema de Clouzot, lluny del que li haurien donat a aquesta fàbrica de destruir cinema que és Hollywood. Fa anys que no l'he tornar a veure, però estic segur que ha envellit bé. Curiosament té algunes reminiscencies o aixó em va semblar e el seu moment amb LA CAZA de Carlos Saura, una altra obra mestre d'obligada visió i revisió periódica.
*
más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

B L O C S
COMENTARIS
-