El mite catalanista de l’Onze de Setembre de 1714 descansa sobre la figura del que aleshores era el conseller en cap del Consell de Cent de la ciutat de Barcelona, Rafael de Casanova (1660-1743), membre de la Junta de Govern del Principat de Catalunya, coronel de la Coronela de Barcelona i governador de la Plaça i Armes de Barcelona. Ara bé, si observem la biografia real del personatge, la realitat ens allunya del mite perquè ens puguem endinsar en la veritable història de la Guerra de Successió i en la fabricació artificial d’un mite que només va aportar la seva representativitat institucional. 

Rafael de Casanova i Comas va néixer a Moià el 1660, en una família de camperols enriquits, propietaris de terres i molt catòlics (dels vuit germans, dos van ser frares dominics i tres van convertir-se en monjos). En rebre la seva part de l’herència va cursar dret a Barcelona, on s’instal·laria per exercir l’advocacia després de doctorar-se el 1686. Deu anys després es casaria amb Maria Bosc i Barba, filla d’una casa benestant de Sant Boi de Llobregati vídua d’un metge, amb la qual va tenir quatre fills. Maria va morir el 1704. En esclatar la Guerra de Successió Casanova faria el salt a la política. Així, el 25 de gener de 1706 va ser extret per insaculació com a nou conseller terç de Barcelona. 
Un any després, l’arxiduc Carles d’Àustria el distingiria amb la titulació de ciutadà honrat de Barcelona. I el 1708 seria un dels delegats del Consell de Cent que van rebre Elisabeth de Brunsvic en la seva arribada a Barcelona. Ara bé, més enllà d’aquests fets no coneixem res més al voltant de la seva tasca en els anys de la Guerra de Successió. És a dir, la vida de Rafel de Casanova va transcórrer sense pena ni glòria durant el conflicte bèl·lic. Tanmateix, la història reservaria a Casanova un paper protagonista en les darreries del conflicte. Així, el 30 de desembre de 1713, Rafael Casanova va sortir designat com a nou conseller en cap, càrrec que duia aparellat el grau de coronel de la milícia ciutadana dels gremis o Coronela. Igualment, Casanova va ser elegit membre de la junta de govern que s’encarregava d’estudiar les propostes del cap militar de les forces catalanes, Antoni de Villarroel. 
És a dir, Casanova entra en la història en el moment decisiu de l’ofensiva borbònica sobre la ciutat de Barcelona i va dirigir políticament la resistència, tot i que en els darrers moments del setge va mostrar-se, igual que Villarroel, partidari de la negociació diplomàtica per aconseguir la pau. El moment millor conegut de la seva biografia és el seu comportament l’11 de setembre. En el context del setge definitiu sobre la ciutat, Casanova va adreçar-se al portal Nou i, enarborant la bandera de Santa Eulàlia i envoltat dels prohoms de l’escorta, va arrossegar al contraatac diverses companyies de la Coronela amb un discurs que encara avui resulta sorprenent per molts catalans: 

Señores, hijos y hermanos, hoy es el día en que se han de acordar del valor y gloriosas acciones que en todos tiempos ha ejecutado nuestra nación. No diga la malicia o la envidia que no somos dignos de ser catalanes e hijos legítimos de nuestros mayores. Por nosotros y por toda la nación española peleamos. Hoy es el día de morir o vencer. Y no será la primera vez que con gloria inmortal fuera poblada de nuevo esta ciudad defendiendo su rey, la fe de su religión y sus privilegios. 

Així, durant una hora i mitja va disputar-se una terrible batalla cos a cos. Era el combat final. Durant l’enfrontament, Rafael de Casanova va rebre una bala a la cuixa i va haver de cedir la bandera al comte de Lanuça, protector del braç militar. Ferit, però no mort com alguns van voler insinuar per fer més dramàtica encara la situació. Com a conseqüència de la ferida va ser hospitalitzat al col·legi de la Mercè on va ser visitat pel conseller segon, Salvador Feliu de la Penya, i diversos militars, que li portaven un projecte de capitulació que va aprovar. Posteriorment va ser traslladat a Sant Boi de Llobregat, a la casa del seu difunt sogre. 
Els comentaris sobre l’heroïcitat de Casanova van imprimir en la consciència dels catalans la brutalitat de l’assetjament final dels Borbons sobre Barcelona com cap altre esdeveniment de la seva història. La suposada mort del conseller en cap va convertir-lo en la personificació de la llarga història de l’autogovern català. Però la realitat era que no havia mort heroicament en la defensa de la ciutat. Només havia estat ferit i ni tan sols va ser empresonat pels vencedors. La repressió només va suposar-li la confiscació dels béns: escassament 160 lliures. El patrimoni del sogre no va ser confiscat i va passar a mans del fill de Casanova, Rafael. No havia passat un any de la caiguda de Barcelona que Rafael de Casanova ja tornava a exercir com a advocat a la ciutat comtal. I el 1725, després del Tractat de Viena, va veure com li retornaven els béns confiscats. 
A partir d’aquí, el que es convertiria en màrtir i mite del catalanisme es dedicaria a la seva feina com a advocat fins a la seva retirada definitiva a Sant Boi on moriria el 1743 amb més de vuitanta anys. En definitiva, ens trobem davant d’una vida mancada de qualsevol mena de sentit èpic, amb l’única excepció de la seva ferida l’Onze de Setembre de 1714. Així, Rafael de Casanova és un heroi que només pot aportar la representativitat del seu càrrec com a conseller en cap del Consell de Cent de Barcelona, la institució que tenia el veritable poder en la Catalunya resistent. Ni abans de l’Onze de Setembre ni després va representar cap tipus d’èpica catalanista de resistència als assaltants borbònics. És més, la seva solució al conflicte passava per la negociació. Si avui és un heroi mitificat, ell mai va voler ser-ho, ni realment ho va ser.- tret de SAPIENS -

Sapiens ho va publicar el 17 de setembre passat, però aquesta història o falsa història o manipulada història de Rafael de Casanova, fa temps que se sap. Em pregunto perquè cada 11 de setembre els nostres polítics i altres entitats van a fer el paripé al fossar de les Moreres o n'hi ha que no hi haurien de ser com deia Josep Benet. Haurien de ser una mica més rigorosos i seriosos amb els herois patris, que després no se'ns prenen seriosament.