En l' homenot que Josep Pla va escriure sobre Salvador Espriu s'hi podia llegir: "Els esforços que ha d'haver fet Espriu perquè ningú no el llegís han d'haver estat extraordinaris". Fa referència a la primera etapa de l'escriptor, la que arrenca amb El doctor Rip a l'any 31 i es tanca amb Letizia i altres proses al 193), abans que la victòria franquista liquidés tota expressió en llengua catalana.
Enguany es celebra el centenari del naixement del poeta de Sinera, possiblement l'ùnic poeta que feia fila de tot menys de poeta, hom el veu de comptable o de caixer o escribent en una sucursal de la Caixa, però no escribint poesia, potser perquè no hi un arquètip de poeta, o possiblement perquè un mateix no sap que és poeta, i fins i tot sovint no ho saben ni els altres. Ell si era conscient que era poeta i prou s'en va cuitar d'abonar la terra que tant estimava deixant-no's un llegat que cal rememorar i preservar.
Espriu era poeta, i dels que es pot escriure el seu nom amb majúscules, però n'oblidem d'altres del seu temps que també ho eren, i que fins i tot varen traduïr Rilke. Com se sol dir i més en un país autista i caínita com el noste: val més caure en gracia que ser graciós.
Que hi ha menys poètic en la foto, que l'homenet que no homenot amb ulleres que distorsiona tot el paisatge, potser és per aixó que no m'agrada retratar persones, espatllen la poesia natural de la naturalesa. Dit aixó, l'homenet amb ulleres i fila de comptable o escribent de la Caixa era poeta, un gran poeta ... que cal no oblidar, si no us sap greu...
assaig de càntic en el temple
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Salvador Espriu
